Amb la celeritat que el Tribunal Suprem no ha tingut aquests darrers anys i en contra de la seva fèrria posició de rebel·lió a la llei d'amnistia, el ponent de la Sala Penal, Manuel Marchena Gómez, que ha instruït la causa especial 20907/2017, ha declarat extingida la responsabilitat criminal dels condemnats per l'1-O Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Jordi Turull i Raül Romeva. La resolució significa que el líder d'ERC i el secretari general de Junts, i els exconsellers republicans, als quals el Suprem mantenia la inhabilitació a càrrec públic fins al 2030 i 2031 pel delicte de malversació de l'1-O, poden tornar-se a presentar a unes eleccions i recuperen íntegrament tots els seus drets. El Suprem també indica, sobre la petició dels condemnats ara amnistiats, juntament amb les defenses de Quim Forn, Meritxell Borràs, Carme Forcadell i Josep Rull, que els cancel·li els antecedents per la sentència de l'1-O. Per això, el tribunal acorda posar la seva interlocutòria en coneixement del Ministeri de Justícia per tal que aquest ho executi.
Amb el tancament d'aquesta carpeta, només queda pendent l'amnistia dels tres polítics que romanen a l'exili des de l'octubre del 2017: el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig. Ara parlarem de l'enorme conflicte que s'ha plantejat entre el Suprem i el Tribunal Constitucional, que el va desautoritzar, i que els primers s'han vist obligats a acatar per no plantejar batalles impossibles que tenien perdudes per endavant. Però abans, una consideració: es tanca un procés penal, com ha estat l'anomenat judici del procés, que es va dur a terme amb bases massa febles i amb unes condemnes absolutament desproporcionades per als fets provats. L'amnistia no va d'això, però és el moment de recordar-ho i de tenir present que han passat nou anys. Un temps que ha canviat la fisonomia del país, però que no ha solucionat bona part dels problemes que van emergir com a fruit del malestar de la ciutadania.
Ara es recupera parcialment una certa normalitat política, que serà total amb el retorn dels exiliats d'aquí a molt poques setmanes
Des de les infraestructures fins a l'ofec financer, amb un sistema injust i que no reconeix la singularitat de Catalunya. També la persecució de la llengua i, sobretot, la incomprensió d'un país amb una identitat pròpia i ganes d'incrementar la seva capacitat d'autogovern. És bo no oblidar això; altrament, es perdrà el fil conductor de la reivindicació catalana. Ara es recupera parcialment una certa normalitat política, que serà total amb el retorn dels exiliats d'aquí a molt poques setmanes. És un nou escenari que recupera la possibilitat que la batalla partidista sigui en igualtat de condicions entre els seus principals actors polítics i que la justícia, a poc a poc, torni a la casella de sortida i deixi en mans dels polítics la reconstrucció del país i la superació de problemes que no són només del Govern, sinó de totes les formacions polítiques.
Respecte a la interlocutòria del Suprem, criden l'atenció unes quantes coses. L'extraordinari no és que discrepi del Constitucional, ja que no és la primera vegada que ho fa jurídicament. El més sorprenent és que, en veure's obligat a rectificar, aprofiti la resolució per retreure al Constitucional la seva intervenció. Què crida l'atenció? En primer lloc, que el Suprem no rectifica voluntàriament. Ho fa perquè el Constitucional n'ha desautoritzat la interpretació de la llei d'amnistia. Tampoc accepta de bon grat la correcció. Compleix la decisió, però manté una crítica expressa als arguments del tribunal de garanties. I, finalment, converteix una resolució d'aplicació de l'amnistia en un nou episodi de l'enfrontament institucional. En comptes de tancar la controvèrsia, deixa constància del seu desacord. El més revelador de la interlocutòria de Marchena és com el Suprem arriba a afirmar que el Constitucional ha trencat amb la seva pròpia jurisprudència històrica. Fins i tot invoca el criteri de catorze magistrats més que compartien la seva interpretació, com si el nombre de jutges que defensen una posició pogués desvirtuar la sentència de l'òrgan competent per resoldre l'empara. I hi ha una qüestió de fons: el Suprem no estava resolent si li agradava o no l'amnistia, sinó com havia d'aplicar una llei vigent.
El Tribunal Suprem ha acabat aplicant l'amnistia que es va resistir a aplicar durant més de dos anys. Però no ha volgut fer-ho en silenci. Obligat a rectificar pel Constitucional, ha convertit la seva resolució en una revenja contra el tribunal que ha corregit els seus excessos interpretatius. La justícia constitucional ha prevalgut, malgrat que alguns magistrats semblin més preocupats per defensar el seu orgull jurisdiccional que no pas per reconèixer l'abast de la sentència. I el que és més rellevant: després de nou anys de procediment penal, quatre dirigents recuperen avui uns drets polítics que el Suprem pretenia mantenir restringits fins al 2030 i 2031. La derrota del Suprem és clara i —tot i que excessivament tard— la victòria de l'independentisme és inapel·lable.