La decisió de la justícia europea, anul·lant l'acord del Parlament Europeu de retirar la immunitat a Carles Puigdemont, fets que es remunten al 2021, quan era eurodiputat, suposen una insòlita derrota de l'Eurocambra de Brussel·les, un èxit de l'equip jurídic del president a l'exili i un baló d'oxigen indiscutible no només moral en la tensa espera fins que el TJUE es pronunciï sobre l'aixecament de la seva ordre de detenció, instada el 2017 pel Tribunal Suprem. Avui el veredicte no té una aplicació pràctica, ja que després de les eleccions catalanes del maig del 2024 ocupa un escó al Parlament de Catalunya. Però ajuda a comprendre la fragilitat de l'entramat jurídic i polític espanyol quan travessa els Pirineus. Que el TJUE hagi anul·lat la decisió del Parlament Europeu que va aixecar la immunitat no és un detall intern de Brussel·les: suposa la desaparició de la base jurídica europea que es va invocar per aplanar el camí a l'actuació penal del Tribunal Suprem respecte d'eurodiputats.

És evident que mai no se li hauria d'haver retirat la immunitat quan eren eurodiputats Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Els polítics independentistes van recórrer contra la decisió davant el Tribunal General de la UE (TGUE), que va desestimar el recurs, motiu pel qual van acudir aleshores al Tribunal de Justícia de la UE. Aquella decisió improcedent va estar a punt de desencadenar una trencadissa el setembre del 2021, quan Puigdemont va ser retingut a Sardenya. Només una interpretació laxa de la justícia italiana en espera del pronunciament d'aquest dijous, li va permetre tornar sa i estalvi a Brussel·les. Però aquelles hores de ja fa més de cinc anys van ser d'una gran tensió, ja que, a més, no hi havia llei d'amnistia ni se l'esperava. Al contrari, l'hostilitat socialista amb Puigdemont era més que evident.

El Tribunal de Justícia de la UE parteix del fet que el procediment de suspensió d'immunitat, encara tramitat per responsables polítics al si del Parlament, no és de naturalesa política sinó jurídica. Per això queda subjecte plenament als valors de l'estat de dret i exigeix un examen que no es guiï per orientacions polítiques. En aquest marc, recorda que la immunitat no és un privilegi personal, sinó una garantia institucional destinada a protegir la independència del Parlament i dels seus membres, de manera que l'anàlisi ha d'atendre tant el bon funcionament de la institució com els drets del diputat afectat. L'exercici del càrrec d'eurodiputat, derivat de l'elecció per sufragi universal, pot veure's obstaculitzat per la suspensió de la immunitat. El Tribunal subratlla que els suplicatoris s'han d'examinar tenint en compte els drets de l'individu i els principis de democràcia representativa i separació de poders, no des de lògiques polítiques. A partir d'aquí, el Parlament Europeu i els que van defensar la retirada de la seva immunitat queden nus. L'exigència d'imparcialitat subjectiva i, sobretot en aquest cas, la imparcialitat objectiva, desapareix quan el ponent pertany al grup en el qual s'integren diputats d'un partit que va promoure el procés penal i té un interès particular en el seu resultat.

El Tribunal Suprem faria bé de repensar si li convé persistir en una línia que, una vegada i una altra, acaba corregida des d'Europa

El Tribunal qualifica aquest defecte de vici substancial, de forma, perquè la infracció de normes procedimentals que protegeixen aquesta imparcialitat afecta la regularitat de l'adopció dels informes de la Comissió JURI i, en sustentar-se en ells, també contamina les decisions finals del Ple. Per això, anul·la la sentència del Tribunal General i anul·la les decisions de suspensió d'immunitat, sense necessitat d'examinar altres motius. Final de la partida. Conseqüències a futur? S'obre un front evident de derivades, perquè tot el que el Suprem va decidir o va mantenir, sustentant-se —directament o indirectament— en aquesta situació d'immunitat retirada, queda exposat a ser impugnat per manca de cobertura vàlida, almenys en el que afecti l'exercici del mandat representatiu i a mesures que afectaven la llibertat de desplaçament dels tres eurodiputats sense l'escut institucional que proporciona la immunitat. No s'anul·li tot, però sí que reforça de manera molt rellevant la tesi de la contaminació d'actuacions posteriors: des de la lògica de les ordres de detenció i la seva persistència, fins a la legitimitat de mantenir una pressió processal que es pretenia normalitzar amb una decisió europea ara declarada nul·la per vulneració de garanties essencials. 

En clau polític-institucional, aquesta nova victòria a Europa ja deixa sense matisos que la persecució de l'independentisme català s'ha intentat sostenir d'esquena als estàndards europeus i, quan s'ha dut al terreny de la Unió, ha requerit forçar institucions perquè actuïn amb biaix. El TJUE no entra en el debat ideològic, però sí que dicta una cosa devastadora per al relat: el conflicte no s'europeïtza per la força del Dret, sinó per la insistència del nacionalisme espanyol a convertir un problema polític-territorial en una batalla penal exportable, fins i tot a costa de trencar garanties bàsiques. En aquest context, el Tribunal Suprem faria bé de repensar si li convé persistir en una línia que, una vegada i una altra, acaba corregida des d'Europa: no només per eficàcia processal, sinó per credibilitat institucional, pel risc de continuar acumulant retrets que erosionen la confiança mútua i per l'evidència que la solució no pot construir-se contra Europa, sinó dins d'Europa i les seves regles.