Realment, hi ha poc marge per pensar que la manera com ha plantejat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, la cimera hispanofrancesa, que se celebrarà aquest dijous a Barcelona, no respongui a una provocació. La bel·licositat expressada els últims dies, no exempta d'un punt de fanfarroneria, respecte al tracte que es dispensarà al president de la Generalitat durant la reunió; els ministres del govern convertits en papagais d'una falsa normalització política a Catalunya i del final del procés, o la cirereta, aquest mateix dimecres, de l'Advocacia de l'Estat sumant-se a les posicions més dures de la Fiscalia General de l'Estat en l'escrit del jutge Pablo Llarena referent a la reformulació de les ordres d'extradició del president Carles Puigdemont, entre altres, no són una casualitat. Ficar la pota sempre és possible, però escalfar la cimera innecessàriament només pot obeir a una estratègia que molt probablement té a veure amb el fet que Sánchez ja s'ha posat la granota de la campanya electoral i quan ho fa no té ni amics ni aliats.

Com que tots sabem com funciona això dels gestos en política, no és ni casualitat ni imprescindible que La Moncloa faci dies que minimitza el paper d'Aragonès en la cimera hispanofrancesa i explica que només serà a la recepció protocol·lària del president francès, Emmanuel Macron, amb l'afegitó d'igual que qualsevol president d'una comunitat autònoma o l'alcalde o alcaldessa de la ciutat on es fa la reunió. No va ser el cas d'una altra cimera celebrada el 2006, en aquella ocasió a la ciutat de Girona, que ningú no vol recordar ara a l'hora d'establir un precedent, quan el llavors president Pasqual Maragall va arrencar de José Luis Rodríguez Zapatero, després de no poca insistència, una cosa característica en ell, un estatus de molt més llustre, quan llavors ocupava el palau de l'Elisi Jacques Chirac.

Tampoc no és casualitat l'ofensiva del govern espanyol per provocar un xoc en l'independentisme arran de la carpeta Puigdemont. Ha tancat el foc que va iniciar el president del grup parlamentari del PSOE, Patxi López, i que van seguir, entre altres, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, la ministra portaveu, Isabel Rodríguez, i la ministra d'Hisenda i Funció Pública, María Jesús Montero. La ministra, en referir-se als escrits de Llarena i de la Fiscalia i al fet que se li atribueixi el tipus agreujat de malversació per mantenir penes altes de condemna, ha concretat que demostra que els socialistes tenen raó quan asseguren que la reforma del Codi Penal no ha despenalitzat la pena de malversació i fins i tot ha endurit els delictes de corrupció. I ha reblat, a Televisió Espanyola, que esperava que amb els nous escrits judicials el president Puigdemont "pugui ser extradit al nostre país i pugui respondre davant de la justícia ben aviat". Ben aviat.

Però, segurament, tots els dubtes que hi pugui haver respecte a la posició del govern espanyol en el tema de quina era la seva última intenció amb la reforma del Codi Penal han quedat clars amb l'escrit de l'Advocacia de l'Estat. Si sorprenent era el de la Fiscalia —per part d'un govern del qual s'han sentit en boca del seu president, encara que tingui un punt de fatxenderia, expressions com "De qui depèn la Fiscalia? Del govern, no? Doncs ja està"—, el que no té cap justificació és l'escrit de 14 fulls que firma Rosa María Seoane. Aquí l'obediència és inexcusable, com es va veure en el cas d'Edmundo Bal, que va dimitir com a cap del departament penal de l'Advocacia de l'Estat, abans de viatjar a Ciutadans, quan el govern Sánchez el va forçar a retirar els delictes de rebel·lió als presos del procés i deixar-ho només en sedició.

És un escrit que, com el de la Fiscalia, pot portar fins a 17 anys de presó a Puigdemont si fos extradit i el Suprem acceptés els seus plantejaments després de la reforma del Codi Penal. Pedro Sánchez arriba amb totes aquestes cartes a Catalunya. El risc que corre és que buscant retrobar-se amb l'Espanya que ha perdut acabi perdent la part de Catalunya que creu que té. La manifestació d'aquest dijous a Montjuïc, en l'inici de la cimera hispanofrancesa, és en contra de tot això i per demostrar que el moviment independentista continua viu per més que se li hagin cantat les absoltes innombrables vegades.