Sentir aquest dimarts el gairebé sempre ponderat en el llenguatge, almenys quan es tracta d'institucions de l'Estat, Esteban González Pons arremetre contra el Tribunal Constitucional (TC) no deixa de ser inesperat i, especialment, cridaner. Sobretot, perquè la direcció del Partit Popular té el llenguatge afilat i mordaç contra l'independentisme català i el govern de Pedro Sánchez, però fins ara havia deixat fora de perill fiscals, jutges i, també, el Tribunal Constitucional. Aquesta última barrera sembla que s'ha trencat i el TC ha entrat a formar part de la nova bateria d'enemics del PP. Només s'ha d'escoltar la contundència del vicesecretari d'afers institucionals del PP: "El càncer de l'estat de dret és el Tribunal Constitucional presidit per Cándido Conde-Pumpido", ha assegurat categòricament.

Una manera curiosa de presentar-se per a un partit d'estat, que fins ara havia deixat fora del xoc partidista les institucions espanyoles. En el poc temps que portem de la legislatura, el PP ha anat contra el Congrés dels Diputats i la seva presidenta, la socialista Francina Armengol, a qui ha titllat de ministra 22 i l'ha acusat d'incompetència i sectarisme. I ara ha obert el front del TC i de Conde-Pumpido, arrossegant pel fang el prestigi del Constitucional. En el col·loqui del Círculo Ecuestre, la plataforma pública, segurament, més conservadora de la capital catalana, ha deixat caure que el PP podria deixar de recórrer lleis davant d'aquest tribunal, sense aclarir si això vol dir que no portarà al TC la llei d'amnistia. El seu argument és impropi d'això que se sol dir partits d'estat, una frase que des de l'òptica de l'estat espanyol només encaixa per als populars i els socialistes.

La tesi elaborada per González Pons que si el PP no presenta recursos, treuen al "Tribunal Constitucional de Conde-Pumpido la possibilitat de poder canviar la Constitució", és en gran part fal·laç i intenta captar votants de Vox, amb un discurs que gairebé frega el trumpisme i que encarna més aviat la tropa d'Isabel Díaz Ayuso que no la d'Alberto Núñez Feijóo. Sospito que amb les eleccions gallegues en l'horitzó i la necessitat que Vox es quedi a zero diputats, hi haurà estrategs defensant la necessitat de fer concessions a aquest col·lectiu, però han d'estar molt segurs que tenen ben amarrat el discurs per l'altre costat. Si no, el risc d'acabar desprestigiant el TC, simplement perquè els populars n'han perdut el control després dels últims canvis i Conde-Pumpido ha passat a dirigir un organisme clau, serà imparable.

El PP ha iniciat un camí de difícil retorn que pivota sobre tres premisses: el control del carrer, la justícia com a braç armat i la tercera, pel que sembla, serà atacar amb acarnissament institucions com el TC per desacreditar-les

Insistir en la via que el PP podria plantejar-se deixar de recórrer al TC, ja que el descrèdit en què, segons els conservadors, està caient la institució és històric, l'apropa a discursos d'altres latituds en què les institucions només són importants si les tinc sota la meva tutela. El PP ha iniciat un camí de difícil retorn que pivota sobre tres premisses: el control del carrer, imposant un ritme de manifestacions per tenir mobilitzat tot el seu votant contra l'independentisme i assenyalant Pedro Sánchez com el facilitador de la transformació cap a un estat en el qual les concessions per continuar en el poder són a l'ordre del dia. La justícia com a braç armat que supleix el govern en la defensa de la unitat d'Espanya i en la persecució dels independentistes. I el tercer camí, pel que sembla, serà atacar amb acarnissament institucions com el TC per desacreditar-les.

Potser sí que el futur PP haurà engolit Vox, però, pel camí, haurà cremat les possibilitats d'assolir acords amb algú, ja que serà vist com un perill per a la democràcia.