Una de les coses que no se li pot negar a Pedro Sánchez és que del no-res treu petroli. Ho ha tornat a fer aquest diumenge deixant oberta la possibilitat que aquest mes de juliol es reuneixi la taula de negociació entre Espanya i Catalunya que ha d'abordar el conflicte polític plantejat i que tan sols s'ha reunit una vegada, el mes de setembre passat. No hi ha dos culpables que només s'hagi reunit una vegada quan en principi l'acord és que serien reunions mensuals i en vista de l'immobilisme del govern espanyol aquest termini es va ampliar i es va acordar trobar-se els dos governs el mes passat de gener i mai més s'han tornat a veure les cares.

Sigui com sigui, a Pedro Sánchez cal veure-li el farol i si vol una reunió de la taula de negociació —que ell entén de diàleg— cal celebrar-la sempre que no sigui per abordar qüestions autonòmiques, que per a això ja hi ha múltiples fòrums polítics entre els dos governs i nombroses comissions bilaterals. Val la pena rebobinar: la iniciativa política de la taula de negociació havia d'abordar tres punts: l'amnistia, un referèndum acordat d'autodeterminació i acabar amb la repressió. De fet, la consellera d'Acció Exterior, Victòria Alsina, ja va proposar la setmana passada que el denominat informe Cilevics, que critica l'estat espanyol per la repressió que continua mantenint contra l'independentisme, s'hauria d'abordar a la taula de negociació perquè l'estat espanyol seguís les recomanacions que allà se li fan.

Respecte a la segona petició que fa Sánchez en l'entrevista, que Junts se sumi a aquesta taula de negociació, cal recordar que si la formació de Carles Puigdemont no s'ha incorporat és conseqüència que dos dels membres que va proposar, Jordi Sànchez i Jordi Turull, tenen la condició de presos polítics —els altres dos eren el vicepresident Jordi Puigneró i la portaveu al Congrés, Miriam Noguera—, una cosa que no acceptava el president Pere Aragonès, que només volia membres del Govern, i que tampoc no era del grat del palau de La Moncloa. Junts hauria de fer un moviment, acceptar l'envit de Pedro Sánchez, encara que sigui en principi un gest inútil, i plantejar a Esquerra que li accepti els noms que al seu dia van ser vetats.

Ha passat prou temps de quan es va produir el debat sobre la idoneïtat dels membres perquè ambdós partits el tornin a abordar i, qui sap, si fins i tot Oriol Junqueras voldria sumar-se per donar més potència política a la part negociadora d'Esquerra. En qualsevol cas, el president Aragonès guanya musculatura incorporant la delegació de Junts, a diferència d'ara, que és només del seu partit. I passaria tota la pressió a Pedro Sánchez: perquè no tinc cap dubte que el llogater de La Moncloa, atabalat per uns resultats electorals cada vegada pitjors i unes enquestes a la baixa, s'ha marcat un farol. Doncs veiem-ho.