Aquests dies s'estan coneixent diferents volums del cas Tsunami, que porta l'Audiència Nacional perquè afirma que és una causa de terrorisme. Que el que s'hi recull s'estigui coneixent la mateixa setmana en què la judicatura ha reaccionat, tots a l'una, per les acusacions de lawfare llançades des de la tribuna d'oradors per la diputada Míriam Nogueras, donant noms i cognoms de jutges, pot ser vist com una casualitat o, al contrari, com un toc d'atenció per les barbàries i absurditats que s'estan coneixent en el sumari ja aixecat. Perquè el problema no és el que s'hagi pogut trobar en les investigacions prospectives que s'han dut a terme. La qüestió és que les vulneracions que s'han comès són per pretendre arribar a unes acusacions del tot inexistents.

Així, s'han punxat telèfons pel simple fet de ser independentistes, ni més ni menys que uns 40, de polítics i activistes entre els anys 2019 i 2020, amb autorització del jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón, es van analitzar protestes d'un partit de futbol entre el Barcelona i el Madrid, però la Guàrdia Civil també va recollir material del concert de Sant Esteve que cada any organitza l'Orfeó Català al Palau de la Música de Barcelona. Els crits d'independència i llibertat cridats pels assistents al final del concert i les pancartes exhibides a favor de Tsunami Democràtic per alguns membres del cor, amb el concert ja acabat, van merèixer l'interès i, qui sap si una mica més, dels membres del cos policial armat.

No hi ha hagut cap mena d'exageració quan s'ha parlat de casos de lawfare en la justícia espanyola

En aquesta aparent recerca implacable de material acusatori, el màxim que es pot fer és un fulletó. Que amb tots aquests ingredients s'hagi enginyat una causa de terrorisme sembla més la feina d'un novel·lista de ficció que no pas d'un jutge. Si a més a més es pretén ficar a la coctelera, al preu que sigui, al president Carles Puigdemont i a la secretària d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, el mínim que es pot pensar és que no hi ha hagut cap mena d'exageració quan s'ha parlat de casos de lawfare en la justícia espanyola. La croada iniciada contra la llei d'amnistia acordada entre el PSOE i l'independentisme català, que té el suport d'altres grups, fins a assolir la majoria absoluta al Congrés dels Diputats, pot ser criticada, és clar que sí. Però no ha de continuar la buscada confusió de separació de poders: les lleis les aproven els representants de la sobirania popular i no hi ha un poder paral·lel que pugui impedir-ho.

Durant molts anys, del lawfare només en parlava l'independentisme català i els jutges havien construït una cuirassa protectora amb l'ajut inestimable del PP i el PSOE. El 23 de juliol el que va saltar pels aires va ser aquesta coalició, ja que Pedro Sánchez havia d'escollir entre poder continuar a la Moncloa i mantenir els acords de la transició. El líder socialista va optar pel primer i, amb la seva decisió, va obrir la capsa de trons que ha provocat una sèrie de detonacions diverses. Sense que hagi acabat i amb artefactes explosius a dins, fins i tot a dins del palau de la Zarzuela. Espanya s'ha instal·lat en una inestabilitat institucional crítica en què, darrere del xoc de trens que s'observa, hi ha l'estat profund defensant els seus privilegis amb dents i ungles. I no donaran, fàcilment, el seu braç a torçar.