La decisió del ministre Óscar Puente de comparèixer dimarts que ve al Congrés dels Diputats per donar la seva versió de l'accident ferroviari d'Urda, a Toledo, que ja ascendeix a 69 morts, deixa un primer titular: el responsable de Transports s'aferra al càrrec i no pensa dimitir. Les declaracions dels portaveus de la Moncloa sortint en tromba aquest dijous a la tarda expressant que el president del govern espanyol li dona tot el seu suport també envien a l'opinió pública un segon titular: aquí ningú no té la culpa de res. No hi ha un problema de gestió i, per tant, la seva destitució no es correspondria amb la seva responsabilitat. Pedro Sánchez es refugia en el seu ministre, insensible al que ha passat. I el ministre s'amaga darrere del president, nu i sense arguments. Cap dels dos sembla que hagi assumit la gravetat del que ha passat, acostumats com estan a moure el relat i impactar amb força en l'opinió pública. Però hi ha massa morts a l'improvisat tanatori de Toledo i massa negligència i supèrbia en el ministre de Transports perquè tot el que s'està sabent després de la tragèdia quedi en un episodi més.
La campanya electoral ha canviat de cara i tot s'haurà de reinicialitzar. Del debat dimecres al matí que ens deixava el programa "La Revuelta", de Televisió Espanyola, que era parlar de menjar conys i culs, hem passat a parlar de morts. Aquell model de campanya, instal·lat en debats sobre una polèmica obscena i els youtubers recreant-se sobre coses superficials, sempre és menys rotllo que un altre sobre la gestió d'un govern. Però vet aquí que arriben els morts i passen tres coses: en primer lloc, una certa (o una molta) vergonya pel que s'estava fent; en segon lloc, s'han de donar explicacions impossibles i, sobretot, s'ha de trobar un culpable i es fa recaure, injustament, tota la responsabilitat en un controlador. Evidentment, no ha colat. I, finalment, s'escampen les responsabilitats de la manca d'inversió entre tots els governs, com si es pogués oblidar en un tres i no res que l'actual govern presidit per Sánchez ocupa el càrrec des del juny del 2018. Fins i tot s'ha sentit com a Radio Nacional de España culpaven Jordi Pujol de no haver invertit en Rodalies, quan la xarxa era de titularitat estatal fins al traspàs parcial del servei a la Generalitat el 2010 i l'expresident havia abandonat el càrrec el 2003.
Amb, fins ara, 115 morts en nou mesos en dues catàstrofes ferroviàries a l'alta velocitat sota el mateix ministre de Transports, el balanç només pot ser considerat aterridor
Sánchez ha de triar: o fa cessar el seu ministre, cosa que diu que no farà, o les explicacions del que ha succeït les ha de donar ell. No podrà amagar-se darrere de Puente i mantenir-lo. És una decisió política pròpia. Amb, fins ara, 115 morts en nou mesos en dues catàstrofes ferroviàries a l'alta velocitat sota el mateix ministre de Transports, el balanç només pot ser considerat aterridor. No sé en quin moment ens hem oblidat que un ministre de Transports no ha de ser personalment el responsable d'un accident per assumir responsabilitats polítiques pel funcionament del sistema ferroviari. Perquè la crisi ferroviària no pot analitzar-se únicament a partir del darrer accident de Toledo. Cal considerar l'acumulació d'incidències, els problemes de manteniment, les advertències dels professionals i la resposta del ministeri. Tot això amb un ministre al capdavant degradant permanentment el càrrec que ostenta. Per cert, reprovat set vegades per les Corts Generals d'ençà que és ministre de Transports, quatre al Senat i tres al Congrés dels Diputats.
Llavors, si la dimissió és de manual després de la catàstrofe, per què no s'esdevé? En primer lloc, perquè el govern espanyol ha perdut l'efecte sorpresa de les primeres i ha conclòs que, superada aquesta primera decisió, és igual quan la faci i també si l'acaba fent. La dimissió d'Óscar Puente podria convertir la gestió ferroviària en el gran afer electoral. Poques setmanes abans del 29N, Sánchez probablement calcula que mantenir-lo té menys cost que destituir-lo. Però no és l'únic motiu. N'hi ha, pel cap baix, dos més. Sánchez no vol reconèixer públicament un fracàs de gestió, i destituir-lo ara equivaldria políticament a això. I, en l'ordre personal, Puente és un ministre políticament important per a un president que, pel camí, ha anat perdent tot el seu equip per temes de corrupció, des de José Luis Ábalos a Santos Cerdán. En aquest context, no és únicament el responsable de Transports; també ha estat un dels seus principals defensors en la confrontació política. Destituir-lo suposaria perdre un dels seus ministres més combatius, el que entra en totes les batalles, fins i tot en la d'aparèixer com un possible relleu a futur.
Sánchez, acostumat a reaccionar només al que diuen les enquestes, i segur que la Moncloa ja té les primeres després de la tragèdia ferroviària, no deu tenir una sortida fàcil. Els altres haurem d'esperar a veure què ha canviat i dubto molt que hàgim d'esperar més enllà del cap de setmana.