El retorn de Sébastien Lecornu al càrrec de primer ministre de França, 48 hores després de la seva dimissió perquè es veia incapaç de conduir el país a un port segur, és l'última pirueta d'Enmanuel Macron. El primer ministre més breu de la V República, tan sols 27 dies al càrrec fins a la seva dimissió, ha acceptat el càrrec, diu, per obligació, una manera elegant d'assenyalar que la seva amistat amb el president no li deixava cap altra opció. La resistència de Macron a convocar eleccions legislatives, o fins i tot a dimitir com li demanen bona part de les forces polítiques franceses, tindrà conseqüències per a França, totes negatives, ja que l'únic encaix que pot permetre a Lecornu aguantar uns quants mesos demana renunciar a la reducció del dèficit i a la congelació de pensions.

És evident que després d'amortitzar tres primers ministres en menys de dotze mesos, incapaços tots ells d'impedir una majoria en contra seu, Macron ha optat per salvar el seu cap a canvi de sacrificar les mesures urgents que reclama el país. En la complexa legislació francesa, Lecornu necessita superar les mocions de censura que ja tenen anunciades a dreta i a esquerra, i per a això el que intentarà serà fer concessions per aconseguir que alguns nos passin a ser abstencions. Els socialistes, convidats a facilitar el govern Lecornu, esperen un moviment dràstic en el tema de les pensions, que els permeti aparèixer en l'electorat d'esquerres com a garants de l'actual statu quo i aparèixer com el vot útil d'aquest espai polític davant de Jean-Luc Mélenchon, de la França Insubmisa. Aquest dissabte, 24 hores després d'haver acceptat repetir en el càrrec, ja va amenaçar de nou de dimitir si no es compleixen les seves condicions, en una xarlotada impròpia d'un país com França.

Macron ha optat per salvar el seu cap a canvi de sacrificar les mesures urgents que reclama el país

S'especula que Macron hagi acceptat endarrerir un any alguns dels efectes de la reforma de les pensions. País o partit? Partit, sembla haver estat la seva resposta sense contemplacions en la crisi política més important a França de les últimes dècades. Val la pena rellegir què deia el primer ministre de França, François Bayrou, el mes de setembre passat en presentar el seu ambiciós pla d'ajust fiscal i que li va acabar costant el càrrec davant d'una audiència que incloïa la majoria del govern d'aleshores i representants de l'oposició, amb l'objectiu d'estalviar 43.800 milions d'euros i disminuir el dèficit nacional. Aquest esforç incloïa mesures com la congelació de les pensions, una retallada en el nombre d'empleats públics i l'eliminació de dos dies festius.

Una de les mesures clau que tenia com a objectiu intentar frenar el dèficit públic era un any de congelació de les escales impositives, les prestacions de la Seguretat Social i que les pensions de jubilació, el 2026, no s'indexessin a la inflació, estimada en l'1%. François Bayrou es va jugar el càrrec, però va deixar per a la posteritat una sentència tenebrosa: França estava sacrificant els joves, que haurien de carregar un deute etern, en benefici dels pensionistes. Els boomers estaven condemnant els joves francesos a pagar un deute públic insostenible. Aquell Macron que aplaudia amb entusiasme la contundència del seu primer ministre és el mateix que ara sembla decidit a enterrar aquells principis.

Ja deia Winston Churchill que la política era més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mor una vegada. La història dels últims presidents de la República Francesa des de François Mitterrand està repleta d'inquilins de l'Elisi que van renunciar a les reformes per un mandat molt més còmode. A la part més profunda del pou, no s'hi arriba mai per casualitat.