La reaparició mediàtica de Jordi Pujol en una llarga entrevista radiofònica amb Josep Cuní no només suposa que el president de Catalunya entre 1980 i 2003 ha sortit de l'ostracisme en el qual voluntàriament s'havia ubicat després de la seva confessió de juliol de 2014. És el pas més decidit que ha fet, quan es compliran vuit anys del seu viatge als inferns, per rehabilitar-se davant de la seva pròpia gent, aquella que conformava l'anomenat pujolisme i que li va donar sis victòries electorals, tres d'elles per majoria absoluta. Per als que ens agrada aquest ofici i la política, Pujol i Cuní van oferir un espectacle únic i segurament irrepetible, utilitzant com a excusa que el conegut radiofonista deixa la franja matinal de la ràdio en català després de molts anys en antena, també en televisió.

Com un polític que controla els temps, el moment escollit per a aquesta reaparició pública, que culmina una sèrie de discretes o no tan discretes presències en actes de diferent format, no ha estat casual: just quan s'està podent demostrar, amb papers i amb àudios, que la campanya de les clavegueres de l'Estat contra Jordi Pujol no era una mera sospita, sinó que es van utilitzar recursos ingents de diners, el govern del PP amb implicació del ministre de l'Interior, la policia patriòtica, la justícia i la premsa patriòtica per tractar d'aniquilar-lo al preu que fora. Amb quin motiu? Amb la idea equivocada que el moviment independentista s'enfonsaria si s'acabava amb la figura de l'expresident. Després es va demostrar que, en això, també va errar l'Estat i que la influència de Pujol en el que va succeir a Catalunya entre 2012 i 2017 era bastant menor, ja que els actors polítics havien canviat.

Pujol va dir moltes coses i, el que és més important, va oferir moltes cares a l'oient i, en general, en gairebé totes elles va sortir victoriós, ja que va encertar en l'anàlisi del moment que viu Catalunya"el país està trist, hi ha confusió i políticament no acabem de funcionar"; es va defensar de les acusacions de corrupció —"jo no soc un corrupte, que em digui el fiscal general de l'Estat en quin cas he estat corrupte"—; va ser generós amb els que avui comanden el vaixell de la Generalitat —"no vull ser crític amb ningú, si les coses no s'han fet prou bé és culpa de tothom"—; va demostrar el seu profund coneixement de què suposa enfrontar-se a Espanya —"Espanya té una actitud molt negativa i amb això hem de comptar sempre"—; es va mostrar esperançat en el futur —"el país és viu i l'economia està millor que abans"—; va fer partícips els oients de la seva situació personal —"jo visc instal·lat en el dolor"— i va reivindicar el seu llegat polític a diversos passatges de l'entrevista.

L'expresident no haurà despertat ni afecte ni comprensió en els antipujolistes que, al revés, hauran vist tota l'entrevista com un acte per blanquejar la figura de Jordi Pujol, en expressió del diputat Gabriel Rufián quan va censurar el passat mes de febrer la presència de Pujol en un acte de la conselleria d'Exteriors a la Universitat de Barcelona. En contrast, per exemple, amb el retorn a la Casa dels Canonges fa unes setmanes convidat a dinar pel president Pere Aragonès o les visites d'Oriol Junqueras al seu despatx del carrer Calàbria, just a l'altra punta del carrer d'on Esquerra té la seva seu central.

Amb totes les seves xacres i els seus 92 anys complerts — "no m'estranyaria que encara visqués cinc o sis anys més" — va demostrar una insòlita bona forma i un domini de l'escena conforme amb la seva biografia política. Va ser reiteratiu en més d'una ocasió, com correspon a l'edat, una circumstància que va compensar, malgrat que ho negava, amb una memòria important i selectiva. Una cosa que sempre ha practicat. Resumint, una part important de la gent que el 24 de juliol de 2014 es va sentir defraudada —no els que ja estaven defraudats d'abans— senten avui una proximitat cap a ell que fins aquest dijous havien perdut. Això es diu rehabilitació.