Un dia adquireix dimensió històrica quan records i vivències perduren amb el pas del temps i es tornen inesborrables a la memòria de cadascú. L'1 d'octubre de 2017 és, sens dubte, el més emblemàtic de tots ells per als catalans. Sens dubte, per als que en un percentatge altíssim, més de 2,3 milions, van anar a votar en unes condicions extraordinàriament difícils en el referèndum sobre la independència de Catalunya convocat pel Govern. Ho van fer perdent la por d'un estat opressor que aquell dia va escriure una de les pàgines més negres de la seva immadura democràcia i va protagonitzar unes imatges d'una violència policial extrema que van escandalitzar el món sencer. Però també va ser un dia històric per als que des de la seva legítima adscripció política contrària a la sobirania de Catalunya van prendre consciència que només amb l'ús de la força es podria impedir, llavors i en el futur, una votació sobre la independència.

Quatre anys han passat des d'aquella jornada inoblidable en què la ciutadania va adquirir un protagonisme especial i es va convertir en motor d'una fita històrica. Hi va haver un president, un Govern i unes entitats. Esclar que sí. I, a més, van pagar amb l'exili -que encara perdura- i amb la presó -avui, per sort, indultats per la pressió internacional- la revenja d'una Espanya humiliada en la seva incompetència a l'hora de trobar les urnes i atrapada en la falta de resposta a qualsevol plantejament democràtic d'independència. Però hi va haver un poble aixecat democràticament en actitud d'insubornable resistència i de suport als seus governants.

Aquella il·lusió s'ha transformat en nostàlgia. Aquell coratge, en cautela. Aquella unitat, en divisió. Aquell objectiu, en un laberint. Aquella pressa, en paciència. Els actors polítics es mouen més que mai sobre l'abisme entre el que diuen i el que fan. O, per ser més precisos, el que poden fer amb un estat espanyol clarament en contra i sense haver abandonat la repressió, com a única estratègia per provar de domar l'independentisme català.

La novetat, la gran novetat, per a sorpresa d'uns i inquietud d'altres és que la gent segueix allà. Tossudament alçada, com un bloc granític impedint que hi hagi més passos enrere dels imprescindibles. Per això, la resistència pacífica està fent miques les anàlisis de tots aquells que precipitadament volen eliminar qualsevol oposició. Per això, l'independentisme continua ocupant la centralitat del tauler polític a Catalunya. Per això, el camí continua atapeït d'obstacles però l'horitzó continua intacte. Per això, sempre hi haurà partit mentre la gent no abaixi els braços, mantingui el seu compromís i no torni a casa seva. Aquesta és l'ensenyança de l'1-O.