Per segon any consecutiu, el moviment feminista ha deixat una empremta inesborrable en la gran majoria de les capitals del món. Si l'any passat van suposar per a alguns una certa sorpresa les imponents mobilitzacions que es van produir i el caire transversal de les reivindicacions, aquest any la convocatòria ha superat la prova de foc de no quedar-se enrere respecte el guanyat el 2018.

A Catalunya, no només van ser les 200.000 dones que van acudir a una multitudinària manifestació a la Gran Via de Barcelona sinó les centenars de milers que es van manifestar en actes diversos durant tota la jornada. El mateix va succeir a Lleida, Girona i Tarragona, on es van concentrar milers de persones o en tantes altres ciutats de Catalunya. A Madrid, la Delegació del Govern va elevar a 375.000 persones la participació a la principal marxa. Més enllà del tradicional ball de xifres, hi ha hagut una marea lila a moltes ciutats, deixant així constància que la força del canvi és imparable i que les actituds masclistes poden ser derrotades... si, al final, tot no queda en una manifestació multitudinària i un dia de protesta. Revertir la situació actual és una obligació dels poders públics disposats a manifestar-se al carrer al costat dels qui protesten -i més, quan hi ha eleccions a la vista- i, en canvi, molt menys disposats a adoptar mesures radicals que condueixin a aconseguir l'objectiu desitjat. Sempre ha estat més fàcil dir que fer.

Fora d'aquest carril central de la societat van quedar fonamentalment PP, Vox i la CEOE. En el cas dels populars és especialment greu ja que els pocs passos que havien fet en aquesta matèria en els últims anys estan desfent-los pel temor que Vox els acabi arrabassant una part de l'electorat. Així, no van acudir a cap de les manifestacions celebrades a Espanya, oferint pobres explicacions que evidencien l'allunyament dels populars de la dreta europea que, òbviament, sí que ha estat en les mobilitzacions que s'han produït. Sí que s'hi va sumar Ciutadans, encara que fos amb la boca petita, sens dubte amb por de quedar-se sense cap bandera que el pogués diferenciar del duel PP-Vox. Però va pagar al carrer les seves divagacions permanents amb la dreta extrema, per exemple, en la configuració del govern autonòmic d'Andalusia, i els seus militants van ser en molts casos esbroncats amb insistència quan duien símbols que eren reconeixibles.

I en un dia especialment significatiu, va ficar cullerada la CEOE, desorientada des que va ser triat president el basc Antonio Garamendi, qui camina sobre problemes des que es va fixar un sou de 300.000 euros anuals que considera un salari humil. Doncs bé, la patronal espanyola, un dia tan especial com aquest 8 de març s'ha dignat a presentar un informe en el qual considera que els trets psicològics i les habilitats no cognitives de les dones expliquen la bretxa salarial amb els homes. També que les dones arrisquen menys i negocien pitjor. És espantós que una organització patronal pugui dir impunement tals barbaritats i potser seria el moment de no deixar passar ni una als qui ho manifesten si realment es volen revertir les dificultats objectives que encara pateixen les dones.