Insofrible: que no pot ser sofert o suportat. Completat el segon bloc del debat de candidats emès per TV3 i Catalunya Ràdio, no soc capaç de trobar un qualificatiu que en una sola paraula defineixi amb més precisió la sensació de vergonya que he tingut com a espectador. Un debat a vuit molt pobre en continguts on van predominar els insults i les desqualificacions, fonamentalment entre una dreta sense nord que es disputa, segons els sondejos, els tres últims llocs del rànquing de diumenge vinent a Catalunya. L'espectacle televisiu d'Inés Arrimadas, de Ciutadans, i Cayetana Álvarez de Toledo, del Partit Popular, gairebé va convertir en molts moments el candidat de Vox, Ignacio Garriga, en un polític gens diferent dels altres dos partits de la dreta.

Tres comentaris i una valoració individual de cadascun. Un debat a vuit no serveix per a res positiu, ja que el cos a cos es perd en la immensitat tediosa de molts minuts d'avorriment. Passa tant temps en les rèpliques que l'únic que acaba quedant són els gestos o les actituds més que les respostes. Si el debat espanyol a cinc ja és complicat, el català és molt pitjor. Segon, no hi haurà una oportunitat com la de diumenge perquè l'independentisme aconsegueixi el 50% o més dels escons en disputa a Catalunya. Fora de la repressió o l'exigència d'un pas enrere de l'independentisme i de totes les seves iniciatives polítiques, no hi ha cap estratègia en l'espai unionista. Diguem-ho clar: diumenge també es vota si es dona suport o no a la desproporcionada i injusta condemna de la sentència del Tribunal Suprem als presos polítics catalans de cent anys de presó.

Un últim apunt en forma de prec als partits independentistes. No llancin per la borda l'enorme cabal popular de repetides victòries a les urnes i d'il·lusió i esperança de milions de catalans. Pactin i acordin les línies vermelles que no seran traspassables a les Corts espanyoles. El resultat del 10-N deixarà, segurament, en mans de l'independentisme un paper clau en la política espanyola. Si és així, ha de quedar clar que no hi ha solució a Espanya sense solució a Catalunya. Aquesta ha de ser la màxima amb què posar-se a treballar a partir de dilluns.

Un apunt personal i, òbviament, subjectiu, de cadascun dels vuit candidats: Gabriel Rufián, agressiu; José Zaragoza, ortodox; Jaume Asens, naïf; Laura Borràs, distant; Inés Arrimadas, maleducada; Cayetana Álvarez de Toledo, impertinent; Ignacio Garriga, crescut; Mireia Vehí, perduda. I Vicent Sanchis? Al seu lloc.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat