Desenganyem-nos: hi ha hagut una magnífica posada en escena del govern de Pedro Sánchez. Un mesurament precís i molt audiovisual dels temps, la comunicació esglaonada de la informació sobre els nous ministres, un in crescendo sobre la capacitat del nou president per completar un equip de ministres sobre els quals ningú no hauria pensat fa tan sols unes hores i, finalment, com en tots els bons arguments, l'última i sorprenent cirereta d'un ministre de Cultura com Màxim Huerta, el polèmic periodista televisiu, principalment conegut per la seva participació a El programa de Ana Rosa. En termes futbolístics, es podria dir que hi ha un equip amb moltes estrelles però falta per veure si hi ha un gran equip. Veurem si no és el Paris Saint-Germain i el seu equip de galàctics. Pel que fa a Catalunya, res de bo pels perfils de molts dels nous ministres, almenys pel que han dit en els últims temps. Ja sé que són moments en què molts proven de trobar algun signe per poder oferir alguna cosa que permeti sostenir que s'ha iniciat la distensió amb Catalunya. No l'he sabuda trobar segons el que han dit i fet fins ara.

Hi ha un astronauta famós, Pedro Duque, de professió enginyer aeronàutic. Tres ministres del món de la judicatura: la fiscal de l'Audiència Nacional Dolores Delgado ocuparà la cartera de Justícia; el vocal del Consell General del Poder Judicial Fernando Grande-Marlaska, conservador i en el passat jutge de l'Audiència Nacional, el ministeri de l'Interior; i l'exmagistrada del Tribunal Suprem i més recentment portaveu del PSOE al Congrés, Margarita Robles. Pes andalús en una cartera tan important com Hisenda amb la sevillana María Jesús Montero, que ha de posar a sobre de la taula el nou sistema de finançament autonòmic. No hi ha grans esperances entre Montero i Montoro. Dos catalans, Josep Borrell al Ministeri d'Exteriors i Meritxell Batet a Política Autonòmica. Del primer, des que es va conèixer el seu nomenament, el primer nom que es va filtrar, se n'ha sabut gairebé tot; de la segona, té una oportunitat en una cartera que no és la que li vindria millor per la seva formació. És una incògnita amb una patata calenta. Pessimisme.

Del que sí que ens hem de felicitar molt sincerament és del salt enorme en la presència de dones al govern espanyol, on per primera vegada són majoria. Sánchez fa una aposta gens discutible i molt en la línia de l'últim president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero. En aquest aspecte, s'envia un missatge potent a la societat espanyola i cal agrair-ho.

Dit això, el rentat de cara pel que fa al govern Rajoy és més que notable. En gairebé tots els àmbits que admeten un debat públic. Res a dir. De cop, l'Espanya en blanc i negre del Partit Popular dels últims anys ha deixat pas, visualment parlant, a una altra Espanya molt més actual, moderna i conforme amb la societat actual. Però d'un govern nou se'n poden esperar polítiques noves i que abordin els problemes reals i urgents que té a sobre de la taula. I aquest govern no tindrà cap credibilitat si no aborda el conflicte amb Catalunya, la injusta presó provisional dels líders sobiranistes en presó preventiva i l'exili del president Carles Puigdemont, els consellers cessats pel 155, la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira, i l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel. Aquests seran els seus deures, president Sánchez. I els que condicionaran el recorregut de la segona part de legislatura espanyola.