Entre les moltes desgràcies que afligeixen actualment les institucions europees és que al capdavant d'elles hi ha hagut els últims anys dos personatges com Antonio Tajani, president del Parlament Europeu, i Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea. El nivell d'escàndols, situacions compromeses, errors polítics i ficades de pota que han arribat a cometre durant aquests anys han contribuït a rebaixar la gairebé mai polèmica actuació de dos personatges públics, procedents de l'espai ideològic de la dreta, que s'han convertit en veritables franctiradors de múltiples conflictes. Ja al seu comiat, Tajani, el romà que no fa moltes setmanes va elogiar les infraestructures que va promoure Mussolini, ha protagonitzat un fet insòlit. Primer impedint als eurodiputats electes Carles Puigdemont i Toni Comín d'entrar a l'edifici de l'Eurocambra com sí que estaven fent altres parlamentaris electes. És més, estaven recollint les seves acreditacions. Segurament, davant de l'evidència de la il·legalitat que havia dut a terme, no se li va ocórrer cap altra cosa aquest dijous que revocar totes les acreditacions espanyoles que ja s'havien recollit i que els titulars de les quals havien publicitat a través de les xarxes socials.

Que Tajani no és un polític ni institucional ni neutral és una cosa arxisabuda als ambients de les Cambres de Brussel·les i Estrasburg. No és que ho diguin els periodistes catalans, sinó que mitjans internacionals s'han posat les mans al cap en les últimes hores per la seva actuació i veurem què acaben dient els tribunals de Luxemburg. Això, a Tajani, tant li deu fer, perquè ja estarà fora del càrrec quan es resolgui tot. De fet, li queden unes quantes setmanes. Mentrestant, queda l'arbitrarietat i veurem si també una aparent il·legalitat. "El millor comissari espanyol", van dir de Tajani quan estava en la Comissió Europea i va intervenir en conflictes que li van valer un carrer a Gijón a un home clau als anys de Berlusconi. Antic militar d'aviació, té -o, almenys tenia, quan era comissari- una bandera de la infanteria espanyola al seu despatx. Ha estat tan proper a Espanya que, per exemple, el 2010, quan va intervenir a l'ONU com a eurocomissari, en no poder utilitzar l'italià perquè no era una de les llengües oficials va fer servir l'espanyol en lloc del francès o l'anglès, que sí que ho són com el rus, l'àrab i el xinès.

La proximitat a Espanya li ha estat compensada amb múltiples premis, el més important el Príncep d'Astúries. Tajani no fa, per tant, res en el que no cregui. El que oblida és que les coses han de ser legals i no un espectacle. I que l'atropellament dels drets dels diputats acaba tenint les seves conseqüències com ja s'ha vist al passat amb les derrotes judicials d'Espanya en tot el cas de les euroordres. Brussel·les no és Madrid.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat