No s'ha de ser un analista saberut per veure en la campanya que estan patint els sindicats catalans una repetició de la que abans van patir partits polítics, grans empreses de l'Ibex o mitjans de comunicació. L'objectiu és ben senzill: domesticar les organitzacions catalanes de la UGT i de CCOO fins que renunciïn a tenir una veu pròpia en el conflicte català. Té poca importància que cap dels dos sindicats no sigui independentista; l'important és asfixiar-los fins que la seva opinió a Catalunya sigui irrellevant i el centre de decisió sigui a 600 quilòmetres.

Històricament absent del debat català amb una veu pròpia el PP, deliberadament en contra de qualsevol indici de catalanisme Cs i rendit el PSC a les posicions que defensa el PSOE, la política catalana ha entrat també en això en una nova era. Passa la mateixa cosa amb les grans empreses de l'Ibex i amb els mitjans de comunicació tradicionals, tan distants dels seus lectors que de vegades un no sap on han estat editats.

La UGT i CCOO han decidit no seguir aquest camí que les portaria, segurament, a la inanició, a la pèrdua dels seus quadres directius més preparats i a una implacable baixa de militants. Camil Ros i Javier Pacheco ja van patir una agressiva campanya per haver participat fa unes setmanes en la multitudinària manifestació que reclamava la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. No era una manifestació exclusivament independentista i l'organitzaven una sèrie de plataformes d'àmplia ideologia, però això és igual.

Amb la presència n'hi ha prou per ser assenyalat i llançat al fossat dels lleons. Fins i tot Albert Rivera va voler fer públic que es donava de baixa de la UGT per haver estat present en l'acte. Una curiosa reflexió la del dirigent de Ciutadans, perquè es podria entendre que si abans no ho havia fet era perquè estava d'acord amb altres decisions com, per exemple, el compromís del sindicat en el Pacte Nacional pel Referèndum que va pilotar Joan Ignasi Elena. Potser Rivera es guardava el gest per a una ocasió més propera a processos electorals.

Els sindicats tenen davant seu un camí difícil perquè el canvi de model laboral i l'absència d'una tradició militant no és un incentiu per a la seva tasca. Ara bé, renunciant a parlar de política és segur que no aconseguiran ser una veu pròpia al país on actuen. Perquè, al capdavall, què és el que no és política?