La decisió d'un tribunal de París de condemnar Nicolas Sarkozy a cinc anys de presó i a altres tants d'inhabilitació per conspiració criminal per haver finançat la seva campanya electoral del 2007 amb fons del govern de l'antic president de Líbia, el coronel Muamar el Gaddafi, és un cop dur per a la política institucional francesa. La persona que va dirigir França entre el 2007 i el 2012 entrarà a presó d'aquí a poques setmanes, ja que el tribunal que l'ha condemnat així ho ha decidit. Això, al marge, que l'expresident prossegueixi la defensa de la seva causa judicial i dugui a terme l'apel·lació corresponent per evitar l'estada en una cel·la en règim penitenciari. La història moderna de França no recull un cas similar d'un president de la República entrant a la presó, però els temps d'ara no són els d'abans i el que en el passat s'aconseguia cobrir amb l'excusa que era un debilitament de les institucions ha fet un tomb significatiu, com es pot veure en altres indrets.

La capa del poder present o passat ja no ho cobreix tot per més que el mandatari de torn es declari innocent. Les paraules de Sarkozy, que sempre ha considerat que era víctima d'un cas de persecució política, no poden ser més aclaridores sobre això: "Si insisteixen que dormi a la presó, dormiré a la presó, però amb el cap en alt". L'expresident ha estat absolt de la resta dels càrrecs: corrupció passiva, encobriment de malversació de fons públics libis i finançament il·lícit de campanya electoral. Això ha aconseguit rebaixar la petició fiscal, per exemple, però no ha esquivat una condemna i la presó en considerar provat que Sarkozy va permetre que els seus col·laboradors actuessin per obtenir fons financers de Líbia entre el 2005 i el 2007, la qual cosa configura el delicte d'associació il·lícita. L'expresident francès, de 70 anys, ja va ser sentenciat dues vegades a penes de presó per corrupció i pel finançament il·lícit de la seva campanya electoral del 2012, per la qual cosa va haver de portar un braçalet electrònic entre febrer i maig per garantir l'arrest domiciliari pel qual va ser condemnat el desembre del 2024. Aquesta sentència ja el va convertir en el primer expresident francès obligat a complir arrest domiciliari.

La capa del poder present o passat ja no ho cobreix tot per més que el mandatari de torn es declari innocent

És fàcil, en aquests moments, comparar la condemna judicial a Sarkozy amb els procediments judicials en què està immers l'entorn familiar de Pedro Sánchez, la seva dona i el seu germà, un càrrec tan important en l'estructura de l'Estat com és el fiscal general, o en l'àmbit del PSOE els dos últims secretaris d'organització, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, aquest últim a presó des del mes de juny passat. El jutge del Tribunal Suprem Leopoldo Puente creu tenir ja prou indicis per imputar el PSOE per un delicte de finançament il·legal i veurem en les properes setmanes quin recorregut té. Segons s'ha publicat, des del seu entorn s'assegura que hi ha prou indicis i que tenen la seva base al material obtingut en els registres de diverses constructores realitzats el mes de juny passat i en la informació documentada sobre les despeses i comptes que tant Ábalos com Cerdán van presentar a la seu del PSOE, al madrileny carrer Ferraz, durant els seus anys al capdavant de la secretaria d'organització del PSOE.

Com que la defensa dels polítics acostuma a tenir una pauta de comportament similar, als que vivim al sud de França tampoc ens estranyarà tant escoltar Sarkozy proclamar el següent: "Aquells que m'odien tant creuen que m'estan humiliant, però a qui han humiliat és a França i a la seva imatge". Sarkozy és un arrogant i un envejós, va dir Berlusconi en una biografia autoritzada de l'exprimer ministre italià. Encara que té gràcia que qui ho afirmés fos Il Cavaliere, primer ministre en tres ocasions i amb quatre governs diferents que sumen gairebé una dècada de lideratge, la fortuna privada d'Itàlia més gran i tot un imperi de la comunicació, no deixava de faltar-li raó. El petit Nicolàs amb aires de Napoleó, casat amb la cantant Carla Bruni, passarà a engrossir la llista de polítics als qui la història ha descavalcat del lloc que els tocaria ocupar. Potser és aquesta una constant dels nostres temps a què caldrà anar-se acostumant.