Necessitat com està de perseguir qualsevol cosa que faci olor de la sobirania de Catalunya, per no quedar enrere a la campanya electoral espanyola més catalana de la història, que per si no ho sabeu ha començat aquesta mitjanit de Halloween, el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha anunciat l'aprovació d'un decret del Consell de Ministres per prohibir la República digital catalana, que deia que no existia. Estrena d'aquesta manera el líder socialista la persecució de la república digital, o sigui virtual, com si fos tan fàcil com el que va aconseguir el seu antecessor Mariano Rajoy: impedir-la amb l'amenaça d'una repressió judicial i policial superior a la viscuda i l'aprovació del 155. El món digital, i d'això potser Pedro Sánchez encara no se n'ha assabentat, dona als ciutadans una possibilitats que són imparables i per a les quals no serveixen els 155 a l'ús per més que es vulgui enganyar el personal per tractar d'aparentar que a l'independentisme català no se'l deixa ni respirar. El conseller Jordi Puigneró li ha col·locat a Sánchez una pela de plàtan perquè llisqui, imparable, cap al ridícul.

I així, es persegueix penalment des del govern espanyol els membres de la Mesa del Parlament, començant pel seu president Roger Torrent, via Tribunal Constitucional, per permetre la tramitació d'una resolució que parla de l'autodeterminació de Catalunya i en la qual es reprova la monarquia. Es llancen acusacions infundades i indemostrables de terrorisme contra Tsunami Democràtic, forçant que es bloquegin les seves aplicacions per part de Microsoft, i s'aconsegueix que, per exemple, l'emissora britànica BBC assenyali que només la Xina i Rússia han actuat així per forçar paralitzacions similars per part de governs que consideraven contràries al seu interès. I s'amenaça diàriament amb les set plagues d'Egipte cada vegada que es prenen decisions pel que fa a la projecció de Catalunya a l'estranger. Una batalla, que Espanya Global ha estat incapaç ni tan sols d'empatar amb pressupostos milionaris.

I el més trist del cas és que, per als partits espanyols, Catalunya només és un camp de batalla electoral no per guanyar els comicis del 10-N aquí sinó per guanyar-los allà. A Catalunya ja hi han renunciat, per més que diguin el contrari, i el que es disputen aferrissadament Sánchez, Casado, Rivera i Abascal són els vots a Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura, Aragó, Galícia, València o Castella i Lleó. Per això, encara que la campanya només dura una setmana estaran tots ells més presents que mai a Catalunya, encara que ni la viuran, ni la tocaran, ni concediran entrevistes sempre incòmodes a mitjans catalans que ni compren el relat de la violència, ni creuen que la sentència del Suprem hagi tingut res de justa i que defensen l'amnistia i el referèndum. Catalunya és tan sols per a tots ells un plató de televisió des d'on unes vegades es predica, d'altres s'insulta i d'altres s'amenaça. I així, cada dia.