El president Carles Puigdemont no només ha establert les bases d'una futura negociació de la investidura de Pedro Sánchez, sinó que ha fet una cosa molt més important: ser transparent com poques vegades s'acostuma a ser actualment en la política, situar el llistó al límit de l'impossible per al PSOE, però sense travessar la línia vermella de no retorn i traspassant la pilota que retenia des de la nit del passat 23 de juliol al president del govern espanyol en funcions perquè decideixi si està disposat a jugar el partit —com li reclama obertament Sumar— o, al contrari, no s'hi veu capaç i convoca noves eleccions a Espanya per al proper 14 de gener. Les regles de la partida ja estan meridianament clares per als qui des de dins mateix del PSOE jugaran a dinamitar qualsevol acord, capitanejats per Felipe González, que ha reaparegut després de la seva derrota en les passades eleccions en les quals, en la seva ànsia d'atacar Sánchez, gairebé semblava un avalador de Feijóo.

La reacció de la molt important dreta mediàtica, política, judicial, econòmica i financera amb seu a la capital espanyola pretén provocar noves eleccions i ofegar qualsevol possibilitat d'acord. De fet, ja ha començat a moure's amb força després de la reunió a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu, entre Puigdemont i la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, parlant directament de traïció i qualificant Sánchez de suïcida i de canviar vots per immunitat del president a l'exili. Que ningú no s'enganyi: tot s'hi valdrà, com s'hi ha valgut fins ara, perquè la dreta l'hi té jurada i l'únic que cal veure és si els socialistes tenen prou aguant per suportar la batalla que tenen per davant —més a Madrid que a Espanya— o, simplement, no compareixen com han fet en altres ocasions. L'esquerra, amb molts menys suports mediàtics, econòmics i financers i nuls en el camp judicial, excepte al Tribunal Constitucional, haurà de fer pinya com mai no ho ha fet fins ara, si vol aguantar la batalla del relat de la capital, i davant el cuirassat mediàtic rival i l'huracà que desplegaran els seus rivals només comptarà amb uns quants peons com el debilitat grup Prisa o elDiario.es.

Hi ha alguns indicis, potser petits fins ara, que permeten pensar que, ara per ara, sí que hi ha partit. Òbviament, ningú no pot pensar que Díaz va viatjar a Waterloo pel seu compte i en l'últim minut. L'entrevista de dilluns es va forjar amb moltes setmanes d'antelació, Jaume Asens ha parlat d'un mes i sap perfectament del que parla, i La Moncloa estava perfectament al cas de la cita a la recta final del mes d'agost. Els termes del format estaven prèviament acordats —passejada pels passadissos de l'Europarlament, sala de reunió, assistents— i perfectament cuidats, no com s'ha dit des d'alguna lectura bastant miserable perquè Puigdemont tingués uns minuts de protagonisme, sinó per assegurar-se el reconeixement de la legitimitat de la figura de president a l'exili.

La negociació que planteja Puigdemont té dos grans inconvenients: el fons i la urgència del temps. Com a condicions prèvies a la negociació, planteja el reconeixement de la legitimitat democràtica de l'independentisme, l'amnistia, l'abandonament permanent de la via judicial i la creació d'un mecanisme de control i verificació dels acords. D'aquests tres punts, el segon requereix temps i el tercer és tot un caixa o faixa per als socialistes. Quant a l'amnistia, si tirem enrere els terminis per a la seva aprovació abans de la investidura de Sánchez, voldria dir que l'entrada de la proposició de llei al Congrés només podria demorar-se unes poques setmanes. El tema del verificador dels acords és tota una espasa de Dàmocles sobre el futur govern i és normal que Puigdemont l'exigeixi com a condició sine qua non per l'experiència acumulada i, per això mateix, que el PSOE provi d'esquivar-ho fins al final.

Si projectem la mirada una mica cap al futur, si hi ha acord en aquests punts, la legislatura de Sánchez quedarà assegurada i la voluntat de Puigdemont és que duri quatre anys i es puguin planificar en aquest temps tots els acords que es puguin assolir. Sánchez, per la seva part, no es llançarà a realitzar aquestes concessions prèvies sense tenir garantida la investidura perquè la seva situació electoral seria llavors d'una debilitat enorme. De la mateixa manera, la proposta de Puigdemont d'un acord o compromís històric, que solemnitza en afirmar que cap govern espanyol no ha estat capaç de fer des de la caiguda de Barcelona el 1714 i el decret de Nova Planta que va abolir les institucions catalanes, amb un cert llenguatge històric pujolista, no pot acabar sent un pedaç que mantingui cronificat el conflicte. Aquí entraria el dret a ser un Estat independent, ja que no existeix una recepta autonòmica per resoldre els problemes de Catalunya.

Si no és així, Puigdemont ja va deixar clar en la seva conferència que l'únic camí que quedaria llavors és la repetició electoral. I que, per l'immobilisme socialista, s'acabi tirant una moneda a l'aire que doni una segona oportunitat a la dreta després del seu fracàs el passat 23 de juliol. La partida ja té normes i reglament. Ara veurem com evoluciona i si els jugadors estan a l'altura.