Més aviat que tard havia de passar: el govern espanyol ha ensenyat les seves cartes en el conflicte català i s'ha alineat allà on estaven els seus antecessors quan es va iniciar la repressió contra l'independentisme. Sánchez és una còpia de Rajoy, Carmen Calvo de Soraya Sáenz de Santamaría, Fernando Grande-Marlaska de Juan Ignacio Zoido i així podríem anar seguint. El president del govern de la coalició d'esquerres ha fet un Rajoy i s'ha desentès de la retirada del tercer grau i del 100.2 als presos polítics argumentant que el govern ni posa ni treu sentències. Obviant, això sí, ara no estem en campanya, la picada d'ullet que va fer fa un temps a l'independentisme quan va donar a entendre que com que al fiscal general de l'Estat el nomena el govern alguna cosa es podria fer.

Tot era un estratagema com molts ja suposàvem i l'actual Executiu espanyol manca de cintura política per obrir un nou temps en les relacions polítiques amb Catalunya, està lligat de mans per un poder judicial clarament escorat a la dreta i el que és més greu governa però no mana ja que d'això s'encarrega el deep state amb fil directe amb la Zarzuela. La carpeta catalana com a parallamps de la corrupció de la monarquia espanyola. El gest d'autoritat de tornar a la presó aquells qui que van posar en perill la unitat d'Espanya per tapar així les portades de l'entramat corrupte de la família reial i l'explosió incontrolada de la caiguda de Joan Carles I que amenaça d'arrossegar Felip VI. La presència d'esquitllentes del Rei en la cimera de presidents autonòmics amb Pedro Sánchez presidint la inauguració oficial a la Rioja esquivant l'explicació que la societat espanyola espera dels comptes de la família a l'estranger.

Que l'independentisme manca d'un full de ruta conjunt és més que evident. Que no sigui capaç d'oferir una resposta unitària a la repressió seria alguna cosa més que un mal símptoma. Les dates no són les més favorables i l'inici de les vacances estivals tampoc no ajuda. A més, hi ha els rebrots pel coronavirus que impedeixen grans mobilitzacions.

Encara que hi haurà eleccions en els propers mesos -entre novembre i febrer, segurament- seria esperable que, igual que s'ha fet en el passat, partits i entitats acordessin el llistó d'una resposta unitària. En altres ocasions s'ha sabut arribar a acords, perquè la veu catalana arribés alta i clara a Madrid i la comunitat internacional. Ara no hauria de ser diferent.