Sánchez està irritat, repeteixen invariablement els portaveus de la Moncloa davant cada moviment de Pablo Iglesias per intentar, tant sí com no, un govern de coalició amb pesos pesants de la formació morada. Deu ser un estat d'ànim habitual en els presidents espanyols quan les coses no surten com a ells els agradaria i els partits cridats a completar la majoria parlamentària no ballen la música que es toca des del poder. L'independentisme sap molt bé el que passa quan Sánchez està irritat: va passar fa pocs mesos, quan va condicionar el pressupost per al 2019 a un avenç en les negociacions amb el govern espanyol i va emergir la figura del relator. El PSOE va tallar-ho en sec i el seu tants cops repetit sentit d'estat es va transformar en unes avantatjoses eleccions en les quals va millorar resultats a costa de Podemos i PP.

Ara repeteix el xantatge amb Podemos, i si no es doblega a les seves condicions, l'amenaça amb noves eleccions a Espanya, amb la qual cosa es tancaria un cicle realment insòlit de quatre eleccions espanyoles en 48 mesos. Quan de vegades es parla de la mala relació entre els partits independentistes, que és veritat i és molt lamentable, valdria la pena prestar uns minuts d'atenció a la política espanyola. Quatre forces destacades ―més Vox provant d'obrir-se pas entre l'extensa dreta extrema― i amb un grau d'enemistat i d'agressivitat entre elles que els impedeix, molts cops, arribar a qualsevol acord. De vegades, fins i tot als de repartir-se el poder.

Ara, Sánchez i Iglesias aprofiten totes les oportunitats possibles per disparar amb armes que de vegades no semblen de fogueig. Es van veure dijous durant una hora, en un ambient de tanta fredor que al cap de poques hores ambdós van fer moviments que no s'havien explicat ni per cortesia. El líder morat va anunciar una votació a la militància per conèixer quina havia de ser la posició del partit en la investidura si el PSOE no accepta un govern de coalició. Una consulta a càmera lenta que s'allargarà fins al dijous 18, i el 23 es votarà al Congrés la investidura de Sánchez. Per la seva part, el president va filtrar una certa obertura a Podemos amb ministres escollits per ell, cosa que recorda molt al que durant un temps va fer Pujol amb Unió i que després ja no van poder fer ni Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont o Torra.

La política espanyola va molt endarrerida en coalicions. Setze anys respecte a Catalunya i desenes en la gran majoria de països europeus. En això, també, Espanya és diferent.