El menyspreu de Mariano Rajoy a l'oferta de diàleg expressada pel president Puigdemont des de Brussel·les, al cap de poques hores que l'independentisme hagi revalidat a les urnes la majoria absoluta al Parlament, expressa l'estat de shock en què ha quedat l'Executiu del PP i també la política espanyola amb els resultats que s'han produït. Dir, a més, que amb qui ha de dialogar és amb Inés Arrimadas és tot un cant al surrealisme. No deixa de ser un despropòsit que situï en primer lloc com a interlocutora qui serà la cap de l'oposició al Parlament abans que qui han votat legítimament els catalans per liderar el Govern, la qual cosa no serà únicament així si l'Executiu espanyol manté la mordassa judicial i no sap llegir el nou temps polític que s'ha obert i l'oportunitat que suposa.

Només cal fer un cop d'ull a la premsa internacional per copsar la dimensió històrica del resultat aconseguit per l'independentisme, en unes condicions polítiques gairebé impossibles i el daltabaix sense parió del Partit Popular, última força al Parlament i sense capacitat per constituir grup parlamentari, amb les tres exigües actes de diputat que ha aconseguit. El resultat ja s'ha cobrat la primera víctima al Palau de la Moncloa, amb el cessament immediat de Jorge Moragas, cuiner major dels fogons presidencials, un dels estrategs de la campanya de línia dura contra l'independentisme i, en la seva condició de català de naixement, oracle de moltes de les decisions adoptades, atesa la seva proximitat al president. Moragas, incapaç d'entendre els moviments socials i polítics en una Catalunya de la qual sempre ha estat desconnectat i ha conegut molt poc, ha estat el Rasputín d'aquests anys i ha controlat una cosa tan important com l'agenda de Rajoy. La seva pròxima destinació és Nova York, com a ambaixador davant de les Nacions Unides.

Moragas ha actuat com a primer fusible, però és evident que el seu cap és insuficient per la magnitud del desastre. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, té, per primera vegada, una crisi política que compleix les condicions perquè els seus diferents rivals s'hi uneixin en contra: des de Cospedal a Feijóo. Aquell somriure de la setmana passada, quan destacava a Girona els èxits del 155 i parlava, per exemple, de l'organisme encarregat de la política exterior de Raül Romeva, "que ja no es diu Diplocat. Es diu Diplocat... en liquidació". Tot, entre aplaudiments i somriures de l'auditori, i que ha donat peu el dia després de les eleccions a una de les bromes de la jornada: "Ja no es diu PP. Es diu PP... en liquidació."

La política espanyola no ha donat fins ara cap indici de rectificació de les accions dutes a terme que permeti ser mínimament optimista. Ans al contrari, encoratjada pels mitjans informatius espanyols, es continua trobant còmoda en la judicialització i l'absència d'iniciatives. El resultat de Ciutadans, favorable a qualsevol enquistament, tampoc no ajudarà a obrir espais de diàleg. Puigdemont, però, ha de persistir en l'afany en aquesta arrencada de legislatura. Carregar-se de raons, després d'omplir el sarró de vots i diputats durant la vigília. I que sigui l'altra part la que desatengui les crides al diàleg que ja han començat a sorgir des de diferents cancelleries. Com, per exemple, des d'Alemanya: la portaveu de la cancellera Merkel, Ulrike Demmer. Hi ha temps per a això si Rajoy no vol cometre els mateixos errors de la legislatura passada.