Al límit del final del llarg viatge cap a la independència de Catalunya, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va aturar el rellotge i es va donar un temps, previsiblement curt, per negociar. Segurament, no és el més senzill d'explicar per al Govern, ni el que esperava una part de l'independentisme que volia una immediata declaració d'independència després dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre. Però tampoc no és el més còmode per al govern espanyol i per a Mariano Rajoy ja que l'aplicació del 155 de la Constitució -la suspensió formal de l'autonomia- que té a punt la Moncloa des de fa mesos és una mica més difícil d'explicar a l'estranger i d'activar amb l'aposta formal del diàleg pel mig i l'apel·lació a una mediació internacional. Amb el rellotge aturat, s'haurien d'activar els contactes amb el govern del PP i les fórmules posades a sobre de la taula pels diferents mediadors internacionals d'aquestes últimes hores. Això, almenys, en teoria, ja que no és gens clar que el gest de Puigdemont tingui correspondència a Madrid, com va donar a entendre Soraya Sáenz de Santamaría en una compareixença breu en la qual, més enllà del to dur habitual, no va afegir res de nou.

La jugada de Puigdemont pot tenir risc al complicat mapa de la política catalana, on qualsevol esquivada es viu com un èxit o un fracàs definitiu, però pot acabar sent tot un encert a l'hora de conservar el suport de l'opinió pública internacional. Un miler de periodistes estaven acreditats per a aquesta ocasió al Parlament a part dels que hi van habitualment. I gairebé dos centenars de mitjans estrangers, alguns dels quals transmetien en directe la intervenció. Sens dubte en són molts i ells també seran garants de l'oferta del Govern i atents seguidors de la resposta del govern espanyol. Que té al seu terreny una pilota incòmoda i que no hauria de fer com en altres ocasions: destrossar-la i impedir que es jugui el partit. El moment és per asseure's i les autoritats comunitàries que en aquestes hores hagin demanat un gest a Puigdemont ja el tenen. Ara és el seu moment de parlar. I de demanar també a Rajoy que es mogui en la mateixa direcció. 

Servirà per a alguna cosa?, es preguntaven un grup de joves amb rostres poc feliços en abandonar el passeig Lluís Companys. Hauria de servir. A qualsevol altre país del nostre entorn serviria. El ple de la tarda va tenir tres moments culminants. El primer, quan Puigdemont va declarar solemnement que assumia el mandat del poble el passat 1 d'octubre perquè Catalunya sigui un estat independent en forma de república. Va ser el moment més emotiu ja que en el record bategaven les dificultats per poder votar en aquella jornada d'enorme dignitat democràtica. El segon, quan va dir que en suspenia els efectes per obrir un diàleg per a una solució acordada. El Govern el va escoltar des del primer banc del Parlament, seriós i constret. El moment no era còmode. I el tercer quan els diputats de Junts pel Sí i de la CUP van firmar la declaració d'independència a l'auditori de la Cambra catalana.

La rapidesa amb què va succeir tot va sostreure del debat unes paraules clau de la intervenció del president i que feien referència a què suspenia els efectes de la declaració. Exactament, què vol dir? Anem a l'agència Reuters: la independència de Catalunya ha estat declarada per Puigdemont i suspesos els seus efectes per tal d'afavorir una negociació.

Una de les singularitats de la política catalana és que mai no avança a grans salts sinó a passos molt mesurats. El d'aquest dimarts n'és un exemple clar. El més positiu és que pel camí no es va perdre ningú de l'arc parlamentari que va avalar l'1 d'octubre. La majoria continua sent superior a la de l'estricte món independentista. Per als temps que vindran és millor així. Per impulsar una negociació també. La pilota torna a rodar i ara entren nous actors, sobretot Europa. El procés català és més internacional que mai i això no perjudica els interessos catalans.