El llarg i intens debat suscitat aquest dimarts a Luxemburg en el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre quina és la posició del tribunal en les euroordres sol·licitades pel jutge Pablo Llarena, que els tribunals nacionals de diferents estats li han denegat, ha servit per posar novament en relleu les deficiències de la justícia espanyola. Aquesta és la gran arma de la defensa dels diferents exiliats catalans, començant pel president Carles Puigdemont i la resta de consellers residents a Bèlgica -Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig (de fet, les prejudicials demanades per Llarena tenen a veure amb la negativa de la justícia belga a extradir el conseller de Cultura- així com les dues dirigents polítiques residents a Suïssa, Marta Rovira i Anna Gabriel. El rovell de l'ou de la qüestió i sobre la qual el TJUE haurà de dictar sentència té a veure amb l'existència d'un risc judicial contra els polítics independentistes catalans i sobre la competència o no del Tribunal Suprem.

Més enllà del soroll que origina qualsevol judici, i aquest és sens dubte transcendent per als interessos dels dos bàndols en litigi, poc o res ha canviat aparentment en la vista. La posició dels polítics independentistes continua sent la més sòlida i la doctrina del TJUE diu el que diu, per la qual cosa, les possibilitats que l'extradició que planteja el jutge Llarena revisqui són mínimes per no dir nul·les. Una altra cosa és que es vulgui fer soroll amb la posició de la Comissió Europea defensant Espanya a la vista de Luxemburg. Oblidant, no per casualitat, que la CE no és cap altra cosa que el govern de la Unió Europea i que com a organisme polític està alineat amb el seu membre del club, Espanya, que no és un estat pària sinó un representant que cal defensar.

Poc haurà impressionat els jutges de Luxemburg la posició esperada de la Comissió i, sens dubte, molt menys del que sembla haver sorprès la premsa de l'establishment, que acaba elevant a principal notícia el que és una cosa de manual. Perquè, des de fa anys, la Comissió s'ha negat a rebre al màxim nivell representants del Govern independentista en una mostra de lleialtat a l'Estat espanyol i al seu govern, primer a Mariano Rajoy i ara a Pedro Sánchez. Tampoc no és notícia la posició de la Fiscalia del Tribunal Suprem, que ha anat a defensar la conveniència de les euroordres i la imparcialitat i neutralitat de la justícia espanyola. Es podia esperar una altra cosa? I Vox, ¿què ha fet?, doncs el que s'espera. Potser en aquesta passarel·la només va cridar una mica l'atenció la posició de Bèlgica, que es va posar més de perfil del que s'esperaca tenint en compte que el que es dilucidava era una posició adoptada per un tribunal d'aquest país. Serà per pressions polítiques o no, però, només al final, Bèlgica va tenir una posició més semblant a la prevista.

S'obre ara un període de mesos fins que el 14 de juliol l'advocat general del TJUE emeti el seu informe que no serà vinculant però sí una pista sobre el final que s'espera per a la segona quinzena d'agost o, més probablement, per als primers dies de setembre. En aquest interval de mesos, tindrà lloc el judici sobre la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Segurament, al maig. Serà al final de les dues sentències judicials quan es podran donar per resoltes l'extradició i la immunitat. Casualitats de la vida o no: amb la Diada, l'1 d'octubre (referèndum) i l'intens mes polític d'octubre, que sempre té una mirada al que el Parlament va decidir el 2017, hi haurà llum verda al retorn del president Puigdemont. El calendari s'ubica a la tardor.