Catalunya tindrà pressupostos i això per si sol ja és una bona notícia. Uns pressupostos expansius pels quals el Govern d'Esquerra Republicana ha hagut de fer concessions que no volia i esperar un temps que no pensava que fos tan llarg per adaptar-se al timing que el PSC li marcava. Pere Aragonès supera així no només un projecte legislatiu important a qualsevol país normal, sinó que també dribla l'espasa de Dàmocles d'unes eleccions catalanes a tocar, atesa l'exigua majoria que conforma l'actual Executiu, 33 diputats de 135 de possibles. Els socialistes marquen el perfil dels nous pressupostos imposant els seus emblemàtics projectes del Quart Cinturó o ronda del Vallès i del Hard Rock i, molt més matisadament, el de l'ampliació de l'aeroport del Prat —al document es parla de modernització— però, al final, es miri com es miri, els pressupostos són una carta que quan tiren endavant el més beneficiat sempre és el govern de torn.

Després de tres mesos de negociacions entre republicans i socialistes, amb múltiples alts i baixos i moments en què semblava que l'acord seria inabastable, el president Aragonès pot respirar molt més tranquil. No ha estat com el 2010, 2013, 2016, 2018 i 2019 en què es van haver de prorrogar per falta d'una majoria parlamentària que donés suport als comptes de la Generalitat. Una situació que van viure els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Tampoc no ha succeït com en els pressupostos del 2022, aprovats excepcionalment en temps i forma per única vegada des del 2009 pel conseller Jaume Giró perquè entressin en vigor l'1 de gener d'aquell any, però ja sabia que l'abandonament de Junts per Catalunya del Govern el mes d'octubre passat tindria per a Esquerra dues cares radicalment diferents. Perdia els 32 vots que l'apropaven a la majoria absoluta al Parlament però guanyava cohesió al Govern, apartava el soroll de la disputa entre els dos partits i tenia totes les porcions del puzle per repartir entre els seus, a més d'enviar el seu principal rival electoral a les tenebres.

I en l'haver d'Aragonès hi ha el fet d'aconseguir tirar endavant els dos pressupostos en els dos anys que fa que és president, encara que per a això hagi necessitat majories diferents. En la seva investidura com a president ho va fer amb el suport de Junts i la CUP, els primers pressupostos amb Junts i els comuns i els d'aquest any amb el PSC i els comuns. És obvi que d'aquella investidura parlamentària, que responia més al 52% dels vots i a la pressió d'aquests resultats electorals excepcionals de l'independentisme que a la bona entesa entre les formacions polítiques que el representen, no en queda res. Els pressupostos certifiquen aquesta realitat encara que la veritable prova del nou no han estat els comptes públics sinó la ruptura del Govern.

Tampoc Junts no pot fer girar la roda de la manera que més li interessi a l'hora d'explicar-se davant de l'opinió pública. Va sortir del Govern en una decisió precipitada, fruit de la combinació de les travetes d'Esquerra i de la falta de musculatura política imprescindible en qualsevol govern de coalició. I, sense full de ruta, se'n va anar a l'oposició sense que fins al moment hagi sabut trobar quin ha de ser el seu perfil polític en una situació tan complexa com la de Catalunya, on una part de la política té a veure amb la repressió però una altra, també important, té a veure amb les necessitats diàries dels ciutadans, la creació de riquesa i les dificultats per arribar a fi de mes. Perquè no és el mateix fer la política de Trias, per exemple, o la de Laura Borràs. L'una i l'altra estan als antípodes i, potser, abans d'anar a l'oposició a Catalunya com a segon partit, darrere del PSC, haurien d'haver dissenyat el tipus d'oposició que farien i no anar-hi a la bona de Déu.