Des que Pedro Sánchez va travessar el Rubicó dissabte passat al comitè federal del PSOE, en anunciar que estava disposat a portar al Congrés dels Diputats una proposició de llei d'amnistia per continuar quatre anys més al càrrec, sembla que els socialistes tenen ara pressa per tancar com més aviat millor la investidura del seu candidat. Així, aquest mateix dilluns s'ha donat a conèixer públicament una reunió a Brussel·les d'una delegació de Junts, encapçalada per Carles Puigdemont, i una altra del PSOE amb el secretari d'organització, Santos Cerdán, al capdavant. No ha estat ni la primera cita que tots dos partits han mantingut, ni la de més rang polític per part socialista, ni a l'única ciutat on s'han vist, però sí la primera que el PSOE ha tingut necessitat de divulgar per traslladar a l'opinió pública, i molt especialment als seus militants, que ja s'està a la recta final i que la investidura és cosa de dies.

Hi haurà investidura, certament. Això, si no hi ha un cataclisme, perquè en política sempre cal deixar un marge, per petit que sigui, per a qualsevol sobresalt. Però no s'està a punt d'anunciar un acord, per més que el PSOE hagi posat una marxa més a la negociació i provi de resoldre o aparcar els obstacles encara pendents de superar. Les presses d'un bàndol no són les de l'altre, que prefereix deixar les coses sense marge per a lectures diferents en el futur. Sense anar més lluny, alguna cosa d'això passa amb l'amnistia: el text no s'acaba de tancar i, durant aquestes setmanes, ha succeït en més d'un moment que, quan s'era a tocar de l'acord de la globalitat, es desfeia per alguna de les costures. Encara som aquí i això que aquesta és la carpeta més avançada. Clar que el tema del mediador internacional, que el PSOE ja ha assumit com a irreversible, és una garantia, però continua sent molt present a Junts que els acords que facilitin la investidura s'han d'ajustar a la conferència pronunciada per Carles Puigdemont el passat dia 5 de setembre a Brussel·les.

En aquest aterratge suau dels socialistes per canviar fins i tot el llenguatge fet servir durant gairebé sis anys, aquest dilluns també s'ha fet un pas més. De fet, el comunicat distribuït pel PSOE a l'encapçalament ja va en aquesta direcció: "El secretari d'organització del PSOE, Santos Cerdán, s'ha reunit aquesta tarda amb el president Carles Puigdemont a les dependències que els diputats de Junts per Catalunya/Lliures per Europa tenen al Parlament Europeu". Les formes en política mai no són casuals, és "el president" i els socialistes, amb una delegació encapçalada pel número 3 del partit, han anat a reunir-se amb ell al seu despatx a l'Europarlament. Quan es compleixen aquest dilluns sis anys des que Puigdemont va arribar a Brussel·les iniciant el seu exili i es va engegar el procés de deshumanització de la seva figura per part de l'estat espanyol, també per part socialista, el retorn al tractament de "president" torna les coses a una situació de la qual mai no haurien d'haver sortit.

La nota continua que "tots han coincidit a destacar el bon ambient de la trobada i han constatat que les esmentades negociacions avancen en la bona direcció". Dit això, les presses del PSOE perquè la sessió d'investidura no vagi més enllà del 6 o el 7 no sembla ni de bon tros un escenari factible. Costa de veure que sigui abans de la setmana del 13 de novembre; això, corrent més i no al ritme actual. Els socialistes ho tenen fàcil si volen mantenir el calendari: que aixequin en poques hores els vets que mantenen a les propostes de Junts. Perquè és evident que ara a Pedro Sánchez la investidura li ha de sortir tant sí com no, ja que, altrament, quedaria en una situació electoral molt difícil i els passos fets li acabarien passant factura a les urnes. Hi ha bon clima, com es diu a la nota, perquè això no passi. Però els socialistes no han d'oblidar que Puigdemont està acostumat a conviure amb la pressió i que els sistemes clàssics de pressing no aconsegueixen, en aquest cas, l'efecte produït amb altres polítics a l'ús.