Cal tenir una determinada edat per concedir a Lluís Prenafeta i Garrusta, mort aquest dimarts a l'edat de 86 anys, tota la importància que es mereix com a col·laborador imprescindible de Jordi Pujol durant més d'una dècada i com a confident molts anys més. Prenafeta va arribar de bracet de Pujol a la Generalitat el dia en què aquest va prendre possessió del càrrec de president, el 8 de maig del 1980. I va abandonar la secretaria general de la Presidència l'1 de juny del 1990, uns mesos després que el 9 de març ho hagués anunciat a un grup de periodistes al restaurant Quo Vadis del carrer del Carme, molt a prop de la Boqueria i lloc de trobada durant els anys gloriosos del Liceu de la burgesia catalana en acabar les funcions del temple operístic. Allà, Martí Forcades i Mercè Bonastre van gestionar durant 57 anys un lloc imprescindible que fàcilment podia servir sopars per a més d'un centenar de coberts a base de cuina catalana. No calia fer grans tasques d'investigació periodística si hom buscava Prenafeta al migdia aquells anys: Quo Vadis, Ca l'Isidre o Via Veneto.

Una de les habilitats de Prenafeta era sens dubte la manera com exercia el poder. A fons, a tot gas. Amb aquesta actitud va modelar un president de la Generalitat omnipresent; una televisió, TV3, amb què arribar a totes les llars de Catalunya; una agenda internacional impensable per a un president de la Generalitat i un fons de resistència important per obrir despatxos aparentment infranquejables. Cap de comparable, però, a l'esplendor d'entrar a la Casa Blanca, el febrer del 1990, per trobar-se amb el president George H. W. Bush, en un cop d'audàcia que va costar Déu i ajut i que va irritar l'aleshores ambaixador d'Espanya a Washington, Julián Santamaría, que hores abans havia ironitzat amb aquesta cita i havia assegurat que era impossible que se celebrés. Si aquesta va ser la targeta de comiat de Palau de Prenafeta, el seu aterratge va ser l'organització d'una audiència amb el papa Joan Pau II, al cap de pocs mesos que Pujol arribés a la Generalitat. En una altra vida, Prenafeta hauria pogut ser perfectament camarlenc de l'Església catòlica, el funcionari de la cúria pontifícia la funció del qual és administrar els béns i els ingressos de la Santa Seu. Es movia pel Vaticà amb destresa en un moment en què el pes dels cardenals italians era molt superior al d'ara. No hi ha hagut cap sopar a l'ambaixada d'Espanya al Vaticà —a la plaça d'Espanya de Roma— d'un president autonòmic que hagi reunit tants comensals amb capel vermell.

"El poder no te'l dona el càrrec i dubto que cap conseller de la Generalitat pugui decidir més coses que jo", va contestar Prenafeta a un periodista

En aquella dècada, entre el 1980 i el 1990, es va construir el que és l'actual Generalitat. La seva simbologia, el seu poder i la seva ambició desmesurada. Una de les frases icòniques de Prenafeta davant la prudència que, de vegades, li aconsellaven els col·laboradors era la següent: "Fets consumats. Amb Madrid, sempre la mateixa política: fets consumats". I així es va fer el Canal 33, van sortir al mercat les loteries de la Generalitat o es va trencar el cordó sanitari que el PSOE de González i Guerra va imposar a Pujol els anys de Banca Catalana. Fets consumats. Una vegada, a Lluís Prenafeta, en un viatge a Venècia acompanyant el president Pujol, un periodista li va preguntar a l'hotel Danielli, a uns 50 metres de la plaça de Sant Marc, i contemplant la que segurament és l'escala d'hotel més important del món: "Com és que no ha estat conseller de la Generalitat?". Prenafeta, amb una copa de Ballantine's 17 anys a sobre de la taula i un Cohibas Lancero, un dels seus havans preferits, li va contestar: "El poder no te'l dona el càrrec i dubto que cap conseller de la Generalitat pugui decidir més coses que jo". L'endemà, pujava en un avió privat amb destinació a Israel en una visita oficial de Jordi Pujol.

Prenafeta es va guanyar enemics, molts. Però mai no els va tenir por. La seva vida empresarial després va prendre altres camins i no tot li va sortir bé. Va pagar un peatge per la seva proximitat a Pujol, igual que Macià Alavedra, mort el setembre del 2018. Lluís i Macià, com eren coneguts, sempre pel seu nom de pila, són el símbol d'una època que, com passa amb les coses que es van esdevenir fa gairebé mig segle, costen d'entendre en la seva globalitat. És clar que a la seva biografia hi ha zones fosques, però algú creu que Felipe González hauria sortit airós dels seus múltiples negocis si no estigués protegit pel règim del 78? I José Bono? O la família Aznar? Perquè la democràcia espanyola ja ha deixat al camí informacions terrorífiques sobre tots ells i el seu patrimoni. Per no parlar del rei emèrit, que aquest dimarts ha arribat a Sanxenxo per participar en dues regates, unes de les quals fins i tot porta el seu nom. Prenafeta, en una ocasió, va comentar: "Que com m'agradaria que se'm recordés? Com un home de pocs amics i de lleialtats inqüestionables".