Sense cap discussió, atès l'espai que ha ocupat en els mitjans, el temps en la informació i en les tertúlies de ràdio i de televisió, el debat estrella de la setmana ha estat el de les cessions que ha hagut de fer el govern de Pedro Sánchez a Junts perquè li facilités la tramitació dels decrets llei sobre diferents aspectes relacionats amb la justícia i sobre la crisi econòmica. Sánchez va tenir el que volia i que no era altra cosa que els seus decrets, però és segur que, aquest dissabte, en la jornada de convivències que ha convocat a la finca toledana de Quintos de Mora amb els seus ministres, veurà l'altra cara de la moneda: el pànic del seu Executiu que la situació d'aquesta setmana sigui la norma habitual durant tota la legislatura, que tot just ha començat.

Junts, entre altres coses de la llista de la compra, ha amarrat la delegació de competències d'immigració per a Catalunya a través de l'article 150.2 de la Constitució. Dues coses menys antagòniques del que semblen són certes: suposa assumir una competència molt important (discurs de Junts) i, ara per ara, tot és molt inconcret (discurs d'Esquerra). La primera cosa és indiscutible, ningú no ho ha negat. Caldrà estar, també en això, molt atents a com es redacta el projecte de llei de delegació de la competència, ja que el PSOE s'ha especialitzat a passar el ribot als acords adquirits i, simultàniament, mirar que la seva tramitació no s'eternitzi. Com és normal, ningú no recorda que el 1996 per aquest mateix article de la Constitució es van cedir les competències de trànsit de la Guàrdia Civil als Mossos i es va tardar 19 mesos abans de començar a desplegar la policia autonòmica de carretera al territori català, en concret, per Girona.

Si en el passat recent hi va haver un model català d'immigració i d'integració, per què ara no pot ser igual?

En qualsevol cas, que un partit independentista vulgui tenir unes competències, com les relatives a la immigració, ara com ara, bàsiques per a l'equilibri del país i aprofiti el moment per a això, no hauria de sorprendre ningú. Que avui no estigui al Govern és molt secundari. L'important és tenir clar que és sempre millor fer tu qualsevol política que te la facin des de Madrid. Com ja comença a ser un clàssic cada vegada que s'acorda que Catalunya assumeixi una competència, al govern socialista li han tremolat les cames i ja ha anunciat que pot ser una petició a la carta de totes aquelles autonomies que ho sol·licitin. Tan sols Euskadi —amb molta menys immigració que Catalunya en els últims anys— ha aixecat la mà i el lehendakari, Iñigo Urkullu, sembla tenir ganes d'apuntar-s'hi. La resta de presidents, que bàsicament són del PP, han assenyalat que ha de ser una competència de l'Estat i que no la demanaran. El president castellanomanxec, el socialista Emiliano García-Page, diu que està intranquil, encara que cal reconèixer que els seus últims estirabots l'han situat més com un bufó que com un polític.

Que Catalunya tingui un debat a fons sobre la immigració, el model que prefereix i els límits que pugui tenir cada formació no és gens aliè al que s'està tenint en aquests moments a Europa. Hi ha el cas de França, amb el president Emmanuel Macron al capdavant, o d'Alemanya, amb el canceller socialista Olaf Scholz al capdavant. Tampoc no s'hauria de tenir por d'abordar polèmiques des de la discrepància. Si en el passat hi havia un model català d'immigració i d'integració, per què ara no pot ser igual? Aquests dies s'estan sentint molts disbarats i s'està tractant de posar etiquetes als partits per interessos electorals i per desacreditar-los. La millor manera que el debat no quedi en mans d'organitzacions polítiques marcadament xenòfobes és que la centralitat del país no esquivi la discussió. Repeteixo, com estan fent des de fa temps els països del nostre entorn.