En les relacions entre Catalunya i Espanya deu ser el més normal que la primera, a través del president, Quim Torra, ofereixi diàleg i negociació al president Pedro Sánchez i la segona, mitjançant decisió del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, enviï 600 agents de la Unitat d'Intervenció Especial amb l'argument de possibles incidents en la Diada i que s'anunciï que romandran aquí, almenys fins al proper 1 d'octubre. Potser és la primera resposta a la conferència del president de dilluns passat al TNC o potser, simplement, es fa per impressionar. Per marcar territori, com alguns diuen quan tenen el poder i la força per adoptar determinades decisions. Sigui pel que sigui, té raó la consellera de Justícia, Ester Capella -crec que l'única que va parlar durant la jornada, encara que la qüestió no fos estrictament del seu ram- que és una mala idea ja que l'exercici de les competències en matèria de seguretat ciutadana correspon exclusivament, segons l'Estatut, als Mossos d'Esquadra.

Si a això se suma que s'han suspès els trasllats a uns 300 guàrdies civils que havien de tornar als seus llocs d'origen i abandonar Catalunya hi haurà, entre una cosa i una altra, en les properes setmanes més d'un miler de policies nacionals i guàrdies civils extra. Molts els destinen a protegir la Delegació del Govern espanyol i els edificis oficials de l'Estat si bé, per exemple, el 2016 n'hi va haver prou amb tan sols dos grups, en total un centenar d'antiavalots, i s'hi van estar uns dies. Però algú ha de considerar que són pocs efectius policials si del que es tracta és de promoure la idea de violència als carrers de Catalunya. La seguretat continuarà sent, com fins la data, dels Mossos, però si cal fer màrqueting de l'Estat espanyol i de la seva presència a Catalunya això només es fa amb la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia.

Ja va dir Pedro Sánchez, els seus ministres, i Iceta -ei!: també la premsa de paper que ara li és afí- que reforçarien la presència de l'Estat a Catalunya per fer-la més visible. Un podia pensar d'aquelles críptiques paraules -aquest llenguatge que s'usa molt més a Espanya que a Catalunya encara que només ens molesta quan es fa servir aquí- que podíem estar parlant, a la fi, de Rodalies, d'algunes carreteres que són de la seva competència, de línies de ferrocarril com les del sud del país o la Barcelona-Puigcerdà o del corredor mediterrani. Podríem continuar, sens dubte, però, només amb això, ja seria suficient, i es repararien algunes injustícies històriques de desenes d'anys.

No era així i, ara com ara, tenim els antiavalots i l'anunci d'un Consell de Ministres a Barcelona. Qui no es conforma és perquè no vol.