Les inaudites declaracions de Gabriel Rufián contra el president Carles Puigdemont, a qui ha tractat literalment de "tarat" per proclamar la independència de Catalunya el 2017, són d'una gravetat enorme. I ho són per molts motius: primer perquè Carles Puigdemont està exiliat a Bèlgica, país en el qual va haver de fixar la seva residència i des del qual es defensa legalment contra la persecució de la justícia espanyola, que no ha deixat de presentar euroordres de detenció i d'extradició. En segon lloc, perquè encara que l'insult tenia com a destinatari, i sobre això no hi ha cap mena de dubte, el president Puigdemont, en el seu afany de notorietat exagerada ha disparat contra tots els actors independentistes. Òbviament, contra Junts però també contra Esquerra i la CUP. No debades els tres partits van proclamar la independència al Parlament. Perquè, en última instància, va ser la cambra catalana, com a fidel reflex de la sobirania popular, la instància que va fer la declaració d'independència.

Una declaració d'independència que va tenir l'aquiescència i l'empenta de les dues entitats sobiranistes, Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana, els presidents de les quals en aquell moment van complir presó entre 2017 i 2021 i només la van abandonar amb un indult, parcial i revisable, concedit pel govern espanyol a tots els presos polítics empresonats farà aquest mes de juny, la vigília de Sant Joan, un any. Són molts independentistes els que s'han sentit ofesos directament, ja que en aquella revolta popular van participar centenars de milers de persones, fins a dos milions que van votar en el referèndum d'independència. Per això no sorprèn que també es considerin tractats de "tarats".

No recordo un precedent d'un atac d'aquesta naturalesa en la política catalana entre aliats que comparteixen un Govern i entre socis que van portar cap endavant un projecte de l'envergadura d'intentar la independència de Catalunya. Per això l'ofensa és més greu i la protecció que pot haver rebut en aquestes hores d'aquells que no han fet una taxativa condemna menys comprensible. Potser, es pot assemblar, encara que de lluny, al cas del socialista Raimon Martínez Fraile, delegat de la Generalitat a Madrid el 2007, que va ser cessat immediatament pel president José Montilla després que assenyalés, arran d'unes declaracions del president Pasqual Maragall sobre l'Estatut, que les seves paraules no es podien entendre "tret que no estigui en una situació no gaire adequada física i psicològica" per agregar que "una persona que diu aquestes coses vol dir que està una mica malalta". Montilla el va cessar immediatament i això va ser sis mesos abans que se sabés que Maragall patia Alzheimer.

Les declaracions de Rufián deixaran pòsit en les relacions entre Esquerra i Junts i no perquè siguin molt desafortunades, com ell ha dit finalment després de la desautorització del president Aragonès. És que són ofensives i és preocupant que no recollís el guant que li va oferir l'entrevistador, Ricard Ustrell, perquè rectifiqués en directe. Com que no és el primer incendi que Rufián provoca últimament, caldrà creure poc en les casualitats. L'àcida crítica a Jaume Asens per viatjar molt a Waterloo formen part del mateix estil polític. El món de Twitter i el món de la política poden ser compatibles, però no són idèntics. En el primer es pot incloure l'exageració i l'improperi. Però el segon ha d'estar allunyat de l'escarni i de l'oprobi. Tant d'anar el càntir a la font arriba que es trenca.