Abans, en campanya electoral es deien moltes ximpleries i la resta del temps es mirava de governar amb millor o pitjor fortuna. Ara, quan la vida política és una permanent campanya electoral gairebé sense intervals per governar, es diuen estupideses gairebé diàriament. En la picabaralla que protagonitzen Pedro Sánchez i Pablo Iglesias davant de l'opinió pública, en un exercici impúdic i descarnat de desqualificacions que li acabarà costant car a l'esquerra, no passa dia que no es llancin a la jugular a la recerca d'assentar un relat consistent en com de dolent que és l'altre.

Iglesias ja té l'aval de la formació morada per no afluixar la corda en la sessió d'investidura si no té una oferta de govern de coalició d'acord amb els cànons europeus en la qual, a més, ell mateix tingui un protagonisme important. Sánchez, per la seva part, ha assolit un gran consens entre totes les famílies socialistes al voltant d'una idea única: no s'han de cedir parcel·les de poder -a tot estirar, tasques tècniques- i unes noves eleccions no ens aniran malament. Entra de nou en escena el guru Ivan Redondo, amb les seves complexes i fins ara sempre encertades enquestes, que pronostiquen que als socialistes no els anirà pitjor una nova cita amb les urnes i que millorarien els seus 123 escons.

Però, més enllà de les disputes personals que, en política, com tot en la vida, tenen la seva part important, quines són les grans diferències entre Sánchez i Iglesias perquè no hi hagi un govern de coalició? El president en funcions quan diu "necessito un vicepresident que no parli de presos polítics" fa servir un mantra amb què situa a sobre de Podemos una espasa de Dàmocles davant d'unes noves eleccions. L'escora cap a l'esquerra marginal quan, a Espanya, dels presos polítics no en parla ni la flamant pregonera de les festes de la Mercè, l'exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena, i, sense dir-ho, prova de construir un pont en què el votant espanyol, d'esquerres i antiindependentista, es trobi més còmode al PSOE que a Podemos. Això, no ens enganyem, a Espanya funciona.

I mentre es dispara amb tota l'artilleria contra Podemos i se'l situa en un imaginari d'oposició al costat del PP, Cs i Vox, s'amaga el que crec que és el veritable problema, el real, pel qual Sánchez no vol Iglesias al seu govern, i que no és un altre que la política econòmica a dur a terme. I els estrets marges que la Comissió Europea i el comissari per a Assumptes Econòmics i Monetaris, Pierre Moscovici, està disposat a concedir a Espanya. Caldrà collar més la política laboral, caldrà continuar reduint el dèficit públic i caldrà actuar a les pensions, tres carpetes en les quals el PSOE i Podemos no poden arribar a posar-se d'acord. Quan això passi, Pedro Sánchez necessitarà mans lliures i no una crisi de govern i de que PP o Ciutadans vagin a donar-li suport ja se n'encarregaran les elits econòmiques i financeres. Que curiós que, a Madrid, la patronal CEOE o les grans empreses vegin amb bons ulls una repetició electoral quan l'stablishment el que sempre vol és la màxima tranquil·litat possible.