D'entre les moltes posicions que podia adoptar el PSOE en el tema de la corrupció de la monarquia espanyola o el debat al si de la societat sobre monarquia o república, els socialistes han adoptat fins a les últimes conseqüències la menys defensable per la seva història centenària però la més comprensible com a partit clarament alineat fins a les últimes conseqüències amb el règim del 78. No es tracta tan sols que el PSOE veti una vegada i una altra qualsevol comissió d'investigació parlamentària per abordar l'escandalosa situació que suposa haver tingut primer com a cap de l'Estat durant gairebé quaranta anys i després com a rei emèrit Joan Carles I, immers en aquests moments al mig de flagrants notícies de casos de corrupció. Ho ha revelat extensament la seva examant Corinna zu Sayn-Wittgenstein, coneguda també per Corinna Larsen o pel seu títol nobiliari de princesa Corinna, i la situació es va fer tan insuportable que va desembocar en la seva fugida als Emirats Àrabs Units. És tant o més preocupant que la capa protectora de la monarquia espanyola arribi a extrems inquietants com que el PSOE tombi una proposta del seu soci de govern -Unides Podemos-, i a la qual donen suport moltes forces independentistes i nacionalistes, perquè el CIS pregunti per la valoració del regnat de Felip VI.

No sembla en democràcia una anomalia preguntar per la valoració del cap de l'Estat, com fan altres països del nostre entorn. Més aviat és una exigència i una obligació que el Centre d'Investigacions Sociològiques no hauria de poder prescindir per qüestions polítiques. De fet, a Espanya es va fer així fins a l'abril del 2015 en què el CIS, llavors en mans del PP, va decidir esborrar la pregunta del qüestionari atès el deteriorament de la valoració de Felip VI. José Felix Tezanos, el polèmic responsable de la cuina del prestigiós organisme de sondejos electorals, ha seguit el mateix camí i ja fa més de cinc anys que la pregunta no es formula pel fet d'haver de constatar l'obvi: que la monarquia està perdent a marxes forçades la valoració positiva que li atorgava la societat espanyola. Primer va ser el cas d'Iñaki Undargarin, després la bel·ligerant actitud en el procés català que li va reportar imatge a Espanya però va allunyar definitivament Felip VI de la societat catalana, i finalment, l'esclat de la corrupció de la família reial.

El PSOE ha jugat la carta de protegir per tots els mitjans no tan sols la monarquia sinó l'opacitat de les seves actuacions. És el suport imprescindible perquè res no es mogui i completar així una sòlida majoria parlamentària de quatre potes amb PP, Ciutadans i Vox. Res no s'investiga i res no es vol saber, encara que els procediments no responguin als estàndards europeus a què estem acostumats. Això no sembla que importi ni a la dreta ni a l'esquerra, més ocupades a tapar les vies d'aigua del règim del 78. Als dirigents del PSOE, sempre tan gelosos d'amb qui vota Vox, els hauria de preocupar coincidir-hi ja que és poc digerible portar-los com a companys de viatge en una qüestió que també va de valors i de principis democràtics.

Perquè els diputats de Vox són els que han defensat aquest dimarts al Congrés dels Diputats una modificació de la llei de partits per il·legalitzar els partits independentistes que atemptin contra la unitat d'Espanya. I els parlamentaris de PP i Ciutadans s'han posat de perfil abstenint-se. Encara que la política sigui molt camaleònica, cal saber bé en quin costat s'és en qüestions que no són anecdòtiques.