Si en algun món es pot viure de fantasies, aquest és el de la política. El suport de la gent va i ve; actualment, a més, a una velocitat gairebé comparable a la de la llum. Un pensa que pot fer el que li vingui de gust i els electors el posen en un tres i no res directament al seu lloc, que no sol ser cap altre que la casella de sortida. Aquest cap de setmana ha estat notícia Marta Pascal per la seva andanada a Carles Puigdemont i, sobretot, per la seva especulació sobre si es crearia un nou partit al marge del president a l'exili. "Un nou partit és una opció", ha declarat en la seva mesurada posada en escena entre suaus cotons. Una persona que coneix com ningú el món que fa un temps haguéssim denominat com a convergent definia amb precisió de cirurgià el moviment de l'excoordinadora general del PDeCAT: "Marta ha fet un Santi Vila". O sigui, s'ha col·locat com un nou satèl·lit orbitant al voltant del planeta postconvergent, confiant a trobar col·locació a la nova galàxia política catalana.

Hi ha qui espera ―o més aviat desitja― que Artur Mas faci un pas endavant. No només al capdavant del projecte sinó davant de Puigdemont. Poc coneixen Mas els qui el veuen encapçalant una escissió. Algú hauria de mirar amb atenció la seva agenda d'aquestes setmanes, en direcció molt diferent de la de Pascal. En tot cas, Mas, perquè res no es pot descartar mai del tot, estaria, qui sap, al capdavant de ―si Puigdemont l'hi reclamés― no enfront de. No serà un tercerviista.

Sembla que no n'hi ha hagut prou amb el fet que el democristià Duran i Lleida tragués zero diputats i Unió es fongués en un no-res després d'aquest resultat. Tampoc amb altres experiències fallides com la de l'exconseller Fernández Teixidó; d'un altre convergent il·lustre com és Germà Gordó; la formació d'Espadaler, recalada avui al PSC, i algun altre nom il·lustre que ha intentat obrir-se pas pel seu compte. Per un o un altre motiu, tots han tingut alguns dies de glòria en el seu adeu, però poca cosa més. En el cas de Pascal crida l'atenció que la punyalada a la seva formació política l'hagi feta a menys de tres setmanes de les eleccions espanyoles del 28-A, uns comicis, segons les enquestes, especialment difícils per a JxCat, atesa l'empenta que porta Esquerra Republicana.

El fet que dues de les llistes les encapçalin dos companys seus de militància de molts anys, Jordi Turull (Lleida) i Josep Rull (Tarragona), no deu haver estat, aparentment, un problema. Com tampoc que siguin a la presó, igual que Quim Forn, candidat a l'alcaldia de Barcelona, i amb un judici injust com la resta de presos polítics. Ni que els tres haguessin militat a la JNC durant anys molt temps abans que ella: Turull, per exemple, des de 1983, amb tan sols 17 anys, casualment l'any en què va néixer Pascal.

Per cert, aquesta política que segons Pascal es dirigeix des de Waterloo és la que la va fer senadora autonòmica pel grup de Junts per Catalunya al Parlament. No consta a les hemeroteques cap queixa d'aquest suposat dit que tot ho decideix. Ni per donar-li les gràcies.