La decisió dels quatre partits independentistes amb representació al Congrés dels Diputats —Esquerra Republicana, Junts, PDeCat i la CUP— de presentar a les Corts, avalats per la societat civil, una llei d'Amnistia i Resolució del Conflicte Polític entre Catalunya i l'Estat Espanyol, és una decisió encertada encara que el final estigui de sobres escrit i sigui rebutjada. Hi ha derrotes que serveixen de denúncia de l'enquistament polític que s'està produint i aquest serà un cas palmari d'aquesta situació. A ningú no li agrada perdre una votació, i, menys encara, un cas com el de l'amnistia dels presos polítics i exiliats, que té un ampli consens polític i social a Catalunya. Però l'oposició al Congrés dels partits del règim del 78 —les diferents dretes i el PSOE— posa en relleu que no hi ha cap voluntat per part de l'Executiu espanyol de destensar la repressió actual.

El règim del 78 és a l'UCI, però els ressorts del deep state fan inviable qualsevol mínim avenç en la resolució del conflicte català que no sigui a partir de solucions individuals i que també descarti un resultat global. D'aquí la dificultat i l'interès de l'unionisme per dividir l'independentisme i presentar-lo com un eixam de baralles i discussions permanents. He defensat sempre, i la llei d'amnistia n'és un exemple evident, que a Madrid s'hi ha d'anar unit en les qüestions importants. No perquè et facin cas, que no te'n fan, sinó perquè et mirin amb respecte. La unitat independentista al Congrés amb aquesta proposició de llei no és la suma de quatre partits catalans, és la majoria absoluta del Parlament de Catalunya. I aquesta és la força que més temen a Madrid i per això sempre hi ha vectors —ja passava en l'època que el pujolisme era hegemònic— que treballen per la seva divisió.

El Partit Nacionalista Basc, Bildu i Compromís ja hi han donat el seu suport. Podemos i els comuns no han anunciat el seu vot afirmatiu però descarten posicionar-se en contra. Haurien d'estar en el sí sense excuses de la lletra petita o dels interessos tàctics del moment. Hi ha una massa crítica per l'amnistia que no és majoritària políticament parlant però que és rellevant. També és bo que es visualitzi que en aquesta qüestió el PSOE no té inconvenient a votar juntament amb PP, Vox i Ciutadans. Com també fan el mateix amb el rebuig de la creació d'una comissió d'investigació parlamentària sobre les irregularitats de Joan Carles I, el monarca emèrit escapat als Emirats Àrabs Units i de qui només tenim notícies per les seves regularitzacions fiscals per saldar alguns dels seus deutes amb Hisenda o per l'actuació de la justícia estrangera.

Fa uns mesos, un alt càrrec diplomàtic d'un país de la Unió Europea visitava Barcelona amb la idea d'esbrinar com es podia haver arribat a un desacord tan profund entre el govern espanyol i el català. Després de quatre dies a Barcelona i d'una immersió catalana la seva anàlisi era d'una lucidesa impressionant. "No entenc com Madrid no se n'adona —em va dir. Catalunya no tornarà a la situació autonòmica anterior". "Però Espanya tampoc no es mourà i vostès hauran de decidir, per aquest ordre, què volen fer i si volen fer alguna cosa, quan ho volen fer i com ho volen fer".