La reelecció de Jordi Cuixart com a president d'Òmnium no és un gest d'humanitat. És sobretot una resposta política de l'entitat cultural a la repressió i a la violència que ha fet servir l'Estat per debilitar el moviment independentista català. Ja fa vuit inexplicables mesos que Cuixart està tancat al penal de Soto del Real, on el jutge Pablo Llarena el manté en presó provisional, després d'haver descartat totes i cada una de les peticions de llibertat i de trasllat a presons catalanes que li han formulat els nou presos polítics catalans.

El Tribunal Suprem o el Constitucional, que han impedit amb subterfugis legals tant la reelecció del president Carles Puigdemont com les investidures de Jordi Sànchez i Jordi Turull a la presidència de la Generalitat, i el govern espanyol, que es va negar a publicar al DOGC la llista del primer Govern del president Quim Torra perquè hi figuraven consellers a la presó, no han pogut fer res en el cas de la reelecció de Cuixart. Han mirat, això sí, de perseguir l'entitat cultural com si fos una organització criminal, amb escorcolls policials al gener i al març d'aquest any, en cerca de documentació que amb una simple ordre judicial se'ls hagués lliurat obligatòriament.

La resposta a cada escorcoll policial ha estat una allau de nous socis, que en l'actualitat ja són 120.000, una xifra que dobla la de fa molt pocs anys. Que una entitat com Òmnium, fundada l'11 de juliol de 1961, no hagi tingut fins al mes d'octubre passat cap president a la presó per raons polítiques dona una idea de quina és la situació actual de les llibertats a Espanya. Que els presos polítics Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez també siguin, a més de consellers, presidenta del Parlament o expresident de l'ANC, socis d'Òmnium no és cap casualitat.

El nou govern de Pedro Sánchez deu una resposta a tanta injustícia. La comoditat de les quatre parets de la Moncloa segur que no hi convida. Tampoc el clima que ells mateixos —juntament amb el PP i Cs— han creat als carrers. Els seus primers passos són decebedors, començant per les mentides del nou ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que s'ha tret de sobre la responsabilitat del trasllat dels presos polítics catalans. Sánchez té marge i bé que ho sap.

Diàleg i perseverança demanava aquest dissabte Jordi Cuixart. Sembla fàcil, però no ho és. Fa molts anys que la paràlisi política es va apoderar de Madrid i va deixar pas només a les amenaces i la repressió. O a les paraules buides. Deia el president Torra que l'independentisme ja està assegut a la taula esperant per negociar. I tu, Sánchez?