És obvi que el referèndum de l'1 d'octubre marca un punt de no retorn a la política catalana tal com l'hem entès els últims 40 anys. Només des de l'acceptació d'aquesta premissa es pot, segons la meva opinió, separar el gra de la palla en una tessitura política tan complexa com l'actual. Que el primer aniversari del referèndum tingui, en alguns aspectes, per a alguns un gust agredolç és fins i tot normal. La violència institucional de l'Estat —i alguns errors de difícil explicació del govern independentista aquell mes d'octubre— unida a la violència policial ha deixat en el curt termini una posició, de vegades, d'aparent debilitat. Dir que ningú no estava preparat per a tanta violència pot sonar a excusa —de fet, sona a excusa en un governant—, però de vegades la realitat és només una per més voltes que s'hi vulguin fer.

Reconèixer-ho així no és un signe de debilitat, sinó de realisme. La debilitat, en tot cas, és no encertar al camí o quedar-se immòbil, sense voler avançar. L'independentisme té darrere seu, almenys, la meitat de la societat catalana i és, sens dubte, el corrent polític més mobilitzat. No passa cap dia sense que la posició internacional de la demanda catalana al món sigui més coneguda i tingui un suport més gran. Aquest diumenge he estat a la presó de Lledoners amb el conseller Josep Rull i molt a prop nostre hi havia el conseller Raül Romeva amb tres corresponsals d'importants mitjans de comunicació de França i el Regne Unit interessats a saber què ha de passar els mesos vinents. El ministre d'Afers Estrangers, Josep Borrell, ha reconegut obertament que la imatge d'Espanya "està seriosament feta malbé" pel conflicte català.

Els últims dotze mesos ha passat una cosa molt important que és conseqüència de la rebel·lió catalana: s'ha obert en canal l'estat espanyol. Totes les institucions han entrat en crisi: la monarquia, la justícia i el poder executiu. L'anomenat règim del 78 ha saltat pels aires a partir del moviment fet al tauler polític per l'independentisme català. La família reial no és benvinguda a Catalunya i les seves visites es compten pel nombre de protestes que suscita. A la perifèria de l'esclat institucional espanyol ha emergit el comissari Villarejo, avui repudiat pel PSOE però que tants serveis va fer a l'Estat fabricant informes falsos sobre l'independentisme català. Les clavegueres de l'Estat han estat sempre això, clavegueres, quan Villarejo era premiat pels successius governs espanyols i ara que amenaça de fer saltar les institucions espanyoles pels aires.

Tot és conseqüència d'aquell 1 d'octubre i de la victòria d'aquella jornada. Ens falta per saber, amb el pòsit d'aquest any transcorregut, quina és la mirada llarga de l'independentisme. Que hi hagi, almenys, tres estratègies no ajuda. Que no hi hagi un fòrum de debat permanent, tampoc. A mesura que transcorrin les setmanes es farà més necessària la mirada llarga conjunta si es vol aspirar a repetir l'èxit d'aquell moment. El president Torra ha dit alguna vegada que cal generar un nou moment perquè es produeixi una resposta semblant a la que hi va haver aquell 1 d'octubre.

És molt probable que tingui raó. El moment arribarà i, com passa sempre, potser més aviat que no sembla. Ningú no ho sap amb certesa. El judici  i les sentències poden ser un punt d'inflexió. El que no valdrà és que quan arribi el moment no se sàpiga què fer. Fer política vol dir això, avançar-se als esdeveniments, portar la brúixola amb què se circula, de vegades fins i tot en les tenebres. Tenir mirada llarga i perspectiva ara que se sap on són molts dels obstacles.