Després de seguir amb l'atenció més gran possible les declaracions dels nou presos polítics empresonats pel Tribunal Suprem i també la dels tres membres del Govern -Mundó, Borràs i Vila- en llibertat provisional, un no pot romandre impassible, sigui independentista o no, davant de la flagrant violació dels drets més elementals. Començant per la privació de llibertat basada en les acusacions de rebel·lió o sedició que tant la Fiscalia com l'Advocacia de l'Estat han desistit de formular en els seus interrogatoris. Si un no conegués les greus acusacions a què s'enfronten els acusats, amb peticions de presó de més de 200 anys, podria arribar a pensar, sentint les preguntes que el ministeri fiscal formula, que som davant d'un judici de desordres públics, davant d'un per desobediència o fins i tot davant d'un judici sobre les conseqüències d'encoratjar la gent a concentrar-se en un col·legi electoral.

Cadascú pot tenir la seva opinió sobre els esdeveniments de setembre i octubre del 2017. Però després hi ha els fets. La veritat. I durant aquests dies hem sentit parlar de tuits, retuits, correus electrònics, pàgines web, botifarrades aquest dimarts i hem assistit, amb estupefacció, a una falta de rigor als interrogatoris, amb una concatenació d'errors en les preguntes que fa vergonya aliena. Com es pot entendre sinó la ignorància del fiscal sobre a l'ús de les noves tecnologies? Diuen els experts que ja acabaran provant la rebel·lió els guàrdies civils i els testimonis que compareixeran a petició de la fiscalia. Potser, no ho sé. El cert és que, pel que hem vist fins ara, el més lògic és que s'hagués dictat la llibertat provisional dels presos polítics i que haguessin pogut prosseguir la vista des d'una situació processal diferent. Lògicament això no ha succeït, ni estava previst que passés, seria com reconèixer l'evidència: que la causa cau a trossos.

A la jornada d'aquest dimarts han declarat el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. El primer, 498 nits a presó provisional, i la segona, 341. Ambdues declaracions eren molt esperades per situacions radicalment diferents, com és la insòlita presó d'un líder social i president d'una organització que va resistir les escomeses del franquisme; i la segona, perquè es va limitar a donar la veu i la paraula als representants escollits per la ciutadania. Ambdós també han rebut suports internacionals molt notables per la seva insòlita presó provisional. La intervenció de Cuixart va ser políticament molt potent, radical en el llenguatge; va estar digne i dempeus en les seves respostes. Com quan va dir, tot just començar, que la seva prioritat ja no era sortir de la presó, sinó resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Posa els pèls de punta després d'un any i mig en una injusta presó provisional abordar amb tal enteresa el judici.

Per més que el fiscal insistia imputant-li coses que no eren de la seva incumbència i sense cap prova, Cuixart resistia i denunciava l'atac i la vulneració de llibertats a Catalunya i l'Estat espanyol. O quan parlant de la manifestació davant de la seu d'Economia va expressar una veritat com un puny: "Quan la Guàrdia Civil fa un escorcoll, talla el carrer. El 20-S no i a més deixen els cotxes sols i amb les armes dins". No sembla gaire normal, no. O, en un altre moment: "A Catalunya no se celebra el 12 d'octubre, el dia de la raça, aquest genocidi a Amèrica llatina". No és estrany que al final de la jornada s'haguessin donat d'alta en un sol dia 4.000 nous socis a Òmnium.

Carme Forcadell es va parapetar darrere de les normes bàsiques del parlamentarisme: en un parlament es pot parlar de tot. El mateix argument pel qual presidents de Cambres Legislatives de tot el món li han donat suport, així com 500 diputats de 25 països, i motiu suficient pel qual, per exemple, el president de la Cambra dels Comuns, John Bercow, va declarar recentment davant d'una pregunta del diputat gal·lès Hywel Williams que a Westminster es podria debatre perfectament sobre la independència de Gal·les sense que això comportés responsabilitats penals, mentre lloava la presidenta Forcadell. Londres i Madrid. La democràcia com a frontera.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat