La visita d'una delegació de Podemos encapçalada pel seu secretari general Pablo Iglesias a la presó de Lledoners per entrevistar-se amb Oriol Junqueras i provar de convèncer Esquerra Republicana perquè doni suport als pressupostos generals de l'Estat és, sobretot, una gran derrota de l'Estat espanyol, que ha imposat la repressió i la violència per sobre de la negociació i el diàleg. Junqueras va repetir a Iglesias el que ja és sabut: que el seu partit no s'asseurà en una taula de negociació si no hi ha moviments sobre la situació dels presos polítics.
És obvi que l'Estat ha fracassat quan el gran soci del govern del PSOE als pressupostos ha hagut de desplaçar-se fins a un centre penitenciari per provar de tirar endavant els comptes del Regne. Els esforços de Pedro Sánchez per quedar al marge de la visita de Iglesias són en va. Des del primer dia se sap que sense la visita a Lledoners i a Waterloo per apropar-se al president Carles Puigdemont, el govern espanyol no té res a fer. Els comptes públics estan literalment condemnats al fracàs.
Iglesias és el menys interessat que això succeeixi, ja que és la seva gran aposta. Sánchez, com sempre, juga a les dues cartes. Prefereix que surtin els pressupostos però, si no, ja carregarà el mort als independentistes, als antipatriotes del PP i de Cs i qui sap si fins i tot a Podemos. Tot i que, per a això, encara falta temps.
Oriol Junqueras aconsegueix situar-se al centre del debat polític espanyol. Esquerra farà el que ell digui i els seus diputats a Madrid són així mers soldats de l'estratègia del líder republicà. El seu partit funciona, en aquest aspecte, com un rellotge suís. Junqueras té una estratègia i la desenvolupa pas a pas. Ningú a ERC no fa el que no s'espera d'ell, ni se surt del guió. La disciplina com un valor en un moment que la política catalana sembla caminar sense rumb en moltes ocasions. El PDeCAT té encara molt a aprendre.