La decisió del president d'Òmnium, Jordi Cuixart, de sol·licitar que l'entitat sigui rebuda dins de la ronda d'entrevistes que el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, pensa fer amb les entitats de la societat civil per buscar suports que l'ajudin a desbloquejar la seva investidura, és una jugada hàbil i intel·ligent en el sempre complex trencaclosques d'interessos, no sempre coincidents, dels partits independentistes. Cuixart reforça així el seu paper de dialogant per sobre de qualsevol altre atribut, fins i tot en una situació tan injusta com la que pateix d'una presó provisional en la qual ja fa 660 nits que dorm a la presó.

Els portaveus de la Moncloa no volen sentir a parlar de la carta de Cuixart, i en part és lògic, ja que les entitats convocants acabaran sent dependents d'una manera o una altra dels ajuts de l'Estat, una circumstància que no es dona amb Òmnium, que viu exclusivament de les quotes dels més de 170.000 socis. És cert que, a més, és una entitat que ha estat clau en l'auge de l'independentisme, en l'organització de les multitudinàries manifestacions celebrades a Catalunya i en la incorporació de la desobediència civil com una de les sortides després de les sentències del Tribunal Suprem.

El consens que reuneix Cuixart al món de l'independentisme i el pòsit social d'una entitat creada el 1961, en plena dictadura, hauria de portar Pedro Sánchez a no oferir una resposta fàcil de manual per satisfer PP i Cs, pel que sembla, els únics que el PSOE no vol molestar. El que és fàcil sempre és enemic del que és correcte. Omplir telenotícies amb sindicats i patronals potser serveix per donar una falsa imatge de diàleg i per mirar de pressionar una mica Pablo Iglesias. Però d'aquí no sortirà la investidura. Com tampoc no sortirà del Rei saltant-se el seu paper institucional i advocant pel final del bloqueig institucional, una manera d'advocar per la investidura de Sánchez.

El valent, el que hauria fet Adolfo Suárez, a qui tots reivindiquen però sense fer res del que ell hauria fet, és intentar saber què vol dir Cuixart quan afirma "Ho tornarem a fer". Però llavors es feia política, avui, simplement, es cobreix l'expedient.