La decisió del fiscal general espanyol d'ordenar l'obertura d'una investigació sobre un possible genocidi a Gaza respon a la gravetat dels fets denunciats, però planteja dubtes sobre la seva viabilitat jurídica real. No es tracta d'estar-hi a favor o en contra, sinó del que es pot fer o no es pot fer, perquè les institucions judicials s'han de regir per la legalitat, no en funció d'una estratègia política. Que consti que, particularment, puc estar-hi a favor i no tindria manies que s'investigués. Però la meva opinió no té per què estar basada en el que la legislació permet, sinó en una cosa molt més senzilla: el meu fàstic i repugnància per la situació a què s'ha arribat. El dret penal internacional requereix una base de competència clara: connexió amb víctimes espanyoles, aplicació del principi de jurisdicció universal o incorporació expressa en la legislació nacional. Tanmateix, l'experiència mostra que aquestes investigacions acaben sovint arxivades per manca de proves directes, obstacles diplomàtics o col·lisió amb investigacions de tribunals internacionals. Per tant, es corre el risc d'un moviment més simbòlic que eficaç.

El caràcter simbòlic no és per si mateix negatiu, perquè serveix per enviar un missatge de compromís amb els drets humans, però si no va acompanyat de resultats processals consistents, pot degenerar en una acció percebuda com a política o mediàtica. En aquest sentit, la figura de la fiscal Dolores Delgado, amb una trajectòria pública molt marcada i discutida, introdueix un element addicional de sospita sobre la independència de la iniciativa, la qual cosa alimenta la crítica que es tracta més d'un gest de política exterior que no pas d'un acte d'estricta justícia penal. No oblidem que Delgado, ministra de Justícia de Pedro Sánchez entre el 2018 i el 2020 i fiscal general de l'Estat entre el 2020 i el 2022, va deixar el seu càrrec a Álvaro García Ortiz, que ara la recupera per a aquesta tasca en tant que fiscal de Sala en matèria de Drets Humans i Memòria Democràtica. S'assembla molt a un repartiment de papers entre persones d'un mateix color polític en funció de les necessitats del govern espanyol.

A més, la qualificació de genocidi exigeix demostrar la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup protegit, la qual cosa és un estàndard probatori molt alt. No n'hi ha prou amb constatar morts massives, atacs indiscriminats o destrucció d'infraestructures civils; cal acreditar un pla o una política sistemàtica d'extermini. En el cas de l'actuació d'Israel a Gaza, aquesta determinació continua sent objecte d'intens debat internacional i no compta amb pronunciaments definitius ni tan sols del Tribunal Penal Internacional (TPI), que ja investiga. Espanya s'avança a una qualificació que pot ser vista com a prematura i, per tant, jurídicament fràgil. També sorgeixen dubtes sobre la coordinació institucional. Si el TPI ja està examinant la situació a Palestina, el risc de duplicitat d'esforços és alt. El dret internacional complementari exigeix que els Estats actuïn quan el TPI no pot o no vol fer-ho, no quan ja hi ha un procediment obert. Aquí, l'acció espanyola pot ser criticada com un moviment de sobreexposició internacional, que, en comptes de reforçar la justícia universal, pot dispersar recursos i generar soroll politicodiplomàtic.

En termes d'eficàcia pràctica, és previsible que Espanya tingui enormes dificultats per accedir a proves directes, interrogar responsables polítics o militars israelians i garantir la protecció de testimonis en territori controlat per Israel o en zones de conflicte. Sense cooperació internacional robusta, la investigació pot quedar reduïda a un expedient que acumuli informes de premsa, ONGs i organismes internacionals, sense capacitat real d'avançar cap a imputacions concretes.

Finalment, i no menys important, el rerefons polític és inevitable. La decisió es produeix en un context en què Espanya busca reforçar una imatge de país compromès amb el dret internacional i diferenciar-se d'aliats occidentals que han mostrat cautela davant Israel. Aquesta recerca de protagonisme juridicointernacional, tanmateix, se li pot girar en contra: altres estats poden interpretar-la com un moviment selectiu que reflecteix prioritats geopolítiques més que una aplicació coherent dels principis de justícia universal. I aquí s'imposa la crítica més evident: el doble estàndard. Espanya i la comunitat internacional en general han mostrat reaccions molt més tímides o inexistents davant d'atrocitats documentades a Ruanda (abans de la creació del tribunal ad hoc), a Síria (on crims de guerra i contra la humanitat han estat àmpliament acreditats), a Myanmar (amb informes exhaustius de l'ONU sobre la persecució dels rohingyes), o fins i tot en conflictes africans menys visibles a l'agenda mediàtica.

La decisió del fiscal general espanyol d'investigar Israel per genocidi té una base jurídica incerta

El fet que Gaza generi una resposta judicial immediata, mentre que altres escenaris han quedat en l'oblit, revela un biaix polític i mediàtic. Això debilita la credibilitat del principi d'universalitat: sembla aplicar-se segons la sensibilitat del moment i no per un compromís constant amb les víctimes. El contrast amb Ruanda és particularment il·lustratiu: fins que el Consell de Seguretat de l'ONU no va crear un tribunal ad hoc, els Estats no van impulsar investigacions nacionals serioses, malgrat la magnitud del genocidi. A Síria, tot i la documentació massiva de crims per mecanismes internacionals i ONGs, la falta d'acció efectiva contrasta amb la rapidesa de la decisió espanyola sobre Gaza. A Myanmar, la repressió contra els rohingyes ha estat qualificada de genocidi per organismes de l'ONU, però la reacció judicial internacional ha estat mínima. Aquestes comparacions fan evident que la decisió espanyola, encara que jurídicament defensable, manca de consistència si no s'aplica el mateix zel davant totes les brutalitats.

En definitiva, la decisió d'investigar pot llegir-se com un pas audaç i simbòlicament poderós, però pateix de tres grans debilitats: una base jurídica incerta, un risc evident d'instrumentalització política i un context internacional que despulla la incoherència en l'aplicació de la justícia universal. Només si Espanya acompanya aquesta iniciativa amb un esforç sostingut i no selectiu davant altres escenaris d'atrocitats massives, i si aconsegueix articular una coordinació efectiva amb el Tribunal Penal Internacional, podrà dissipar la impressió que es tracta d'un gest polític conjuntural més que d'un compromís real amb la justícia internacional.