Sevilla és un funeral. El PP és un funeral. Cristina Cifuentes és un cadàver polític per més que el partit es resisteixi a certificar-ho. Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal són una ombra del que van ser. El PP està grogui mentre continua parlant en la seva convenció de l'independentisme català, de rebel·lió, de cop d'Estat i de com van salvar Espanya. El pitjor cec és el que no hi vol veure. Serà potser pel lloc escollit per a la seva convenció sevillana, l'hotel Renacimiento, un nom que li ve, en aquesta ocasió, com l'anell al dit. Posats a fer-ho, la feina és ingent, segons el diccionari: acció de renéixer un ésser viu després de la mort real o aparent. La justícia europea ha passat com una piconadora per sobre de la justícia espanyola deixant a les beceroles el relat de l'Estat espanyol i de la violència a Catalunya. El pitjor ha estat la reacció: el nacionalisme espanyol s'ha mogut entre la incredulitat, la indignació i la ràbia. Ai, les mentides!

Mentre això succeïa, a gairebé 3.000 quilòmetres, el president Carles Puigdemont descansava, recobrada la llibertat després de passar dotze dies retingut a la presó de Neümunster i que l'Audiència Territorial de Schleswig-Holstein rebutgés l'extradició per rebel·lió. Ara, l'Audiència estudiarà si es donen les raons perquè pugui ser extradit per malversació. Un delicte no provat fins ara per més que el jutge Pablo Llarena l'hagi omplert a còpia de literatura. La ministra de Justícia alemanya, Katarina Barley, de l'SPD, ha llançat una galleda d'aigua freda a les esperances de la Moncloa en assegurar que Espanya haurà d'explicar ara per què fa aquesta acusació i "això no serà fàcil". Hi ha partida en aquesta acusació mentre l'Estat espanyol es precipita amb la seva negligència al precipici.

En un país on la separació de poders és tan clara no es poden suposar martingales. Esclar que no. Però Alemanya, els seus portaveus, els seus mitjans de comunicació, estan enviant un missatge inequívoc a les autoritats espanyoles: asseguin-se i parlin. La repressió i la justícia no resoldran el conflicte. No és estrany en aquest context que Carles Puigdemont declarés a la porta de la presó en alemany i anglès que és el moment de la política i del diàleg. Unes paraules ben acollides per les autoritats alemanyes, a qui res satisfaria més que Berlín fos el quilòmetre zero d'un nou temps. No va parlar Puigdemont de condicions però sí que va deixar clar que el diàleg passa per ell.

Però aquesta actitud de Puigdemont no trobarà resposta si Espanya no se sent al caire de l'abisme. O, com apunta el diari més important d'Alemanya, el Frankfurter Allgemeine Zeitung, i el canal de televisió NTV, si el govern alemany o la UE no intervenen en el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. La cancellera Merkel, al centre de totes les mirades.