Quanta raó tenia el traspassat Giulio Andreotti quan va sentenciar que "hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i... companys de partit". L'italià, que ho havia estat tot en la vida pública, va formar part de la família democristiana i va ser al centre de la política italiana durant tota la segona meitat del segle XX, present des del 1946 al Parlament, i des del 1991, senador vitalici. La seva biografia és plena de conspiracions per continuar sent un element imprescindible en qualsevol equació aritmètica per governar. De segur que, per a Pedro Sánchez, Felipe González formaria part d'aquells que Andreotti situava, despectivament, com els pitjors... els companys de partit. L'andalús, sempre amb la navalla esmolada i parlant amb un punyal a la boca, s'ha mostrat d'acord amb el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, sobre un avançament electoral, el qual, al seu torn, havia calcat la petició prèvia de Feijóo en el mateix sentit.

Sigui com sigui, avalant Page fa costat a Feijóo i posa pressió a la Moncloa, que mira de trampejar un temporal polític, però sobretot judicial de sumaris, causes, investigacions policials, UCO de la Guàrdia Civil, Ábalos, Koldo, Santos Cerdán, el fiscal general de l'Estat, Begoña Gómez, David Sánchez (el germà del president) i un llarg etcètera, que impedeixen que a la política espanyola es parli de res més que no sigui la corrupció. Felipe González recull tot aquest ambient tan madrileny i intenta enretirar la cadira a Pedro Sánchez, cosa que està lluny d'aconseguir entre els quadres del partit, que ja pertanyen a una altra generació i el veuen més com un dinosaure polític que no pas com un dels seus. És curiós que qui va encunyar aquella famosa frase que els expresidents són com gerros xinesos en apartaments petits hagi estat incapaç de trobar el seu lloc, primer amb José Luis Rodríguez Zapatero i, més tard, amb Sánchez. Ara, és un vers lliure que viu descarnadament els acords del PSOE amb els independentistes i amb Podemos i que es comporta com si fos l'ariet de Feijóo.

Allà on no arriben Feijóo o Aznar, emergeix González com a reclam del malament que ho fa el govern Sánchez

Allà on no arriba el líder conservador o molt menys José María Aznar, emergeix l'expresident socialista com a reclam del malament que ho fa l'actual govern espanyol i de la caiguda electoral que pronostiquen les enquestes. L'endimoniat calendari electoral —si prèviament el govern Sánchez no es desploma i ha de convocar eleccions generals espanyoles— situa abans les municipals i les autonòmiques. Això voldria dir que els primers que pagarien l'enuig amb la gestió política duta a terme per la Moncloa serien els barons territorials i aquest és un escenari que causa pànic. Aquests mateixos quadres són els que afirmen que si Sánchez va primer, el càstig seria contra ell, i al cap de pocs mesos podrien ressorgir, tant si el PSOE aconseguís remuntar a les enquestes com si un govern a Espanya entre PP i Vox espantés les bases d'esquerres, que correrien majoritàriament a votar-los per salvar batllies i autonomies. Dubto molt que cap dels dos escenaris sigui factible, ara com ara. Més aviat el que s'esbossa és una gran concentració de poder del centredreta a Espanya.

És veritat que Feijóo té en Isabel Díaz Ayuso una pedra a la sabata i que el gallec podria dir de la presidenta de la Comunitat de Madrid el mateix que deia Andreotti. Però amb el vent de cua a favor seu, els estirabots d'Ayuso acaben sent més un divertiment per a tertulians i mitjans d'esquerra que un problema real per a Feijóo, mentre tingui al seu costat els barons territorials populars. Al final, tots plegats tenen un interès comú: impedir que la madrilenya tingui opcions reals de saltar a la política espanyola. Els Bonilla de torn es mouen molt més bé amb Feijóo que amb Ayuso, perquè coneixen les limitacions del primer, però temen les ambicions de la segona. Per això, esperen que vagi passant el temps perquè la Moncloa arribi per decantació natural, com li va passar a Rajoy el desembre del 2011. Però hi ha una gran diferència i és que Sánchez no lliurarà el feu sense plantar batalla, encara que això suposi incendiar el castell socialista.