Es compleixen 10 anys de la sentència de l'Estatut dictada pel Tribunal Constitucional i que va ser, sense cap discussió, el detonador de l'auge independentista que s'ha produït a Catalunya. En molt poques ocasions, una sentència acaba tenint un impacte polític tan decisiu en l'esdevenir d'un poble com va succeir en el cas de l'Estatut, i això va ser conseqüència de tres factors: la humiliació que va suposar que els membres del TC es tiressin a l'esquena el resultat del referèndum que s'havia celebrat quatre anys abans, el 2006; l'evolució de la societat catalana, cansada de com s'estava produint des de l'any 2000 una recentralització de competències que deixava en no-res l'autonomia catalana; i, en tercer lloc, les ànsies de buscar un nou vestit competencial, que va començar sent econòmic i ràpidament es va veure que això seria impossible sense un salt de l'autonomia a la independència.

L'Estatut va ser triturat al Congrés dels Diputats pel PP i PSOE amb un gran protagonisme d'Alfonso Guerra, al carrer per Mariano Rajoy i els seus nois amb les taules petitòries per tota la geografia espanyola i al Constitucional per un grup de juristes que van voler jugar a polítics i a salvar Espanya. L'efecte aconseguit va ser el contrari i molts dels que veien a Madrid en el nou Estatut un perill, es penedeixen avui, en públic i molt més en privat, de no haver agafat aquell tren que ha recorregut moltes més estacions de les que es podia imaginar.

Com és possible que es fes cas d'aquell clamor tan evident i tan ampli que en aquells moments incloïa pràcticament tot l'arc parlamentari excepte el PP? En part per la prepotència i l'altivesa. Aquesta idea molt instal·lada als principals cenacles del poder a Madrid que els catalans parlen molt, però a l'hora de la veritat sempre afluixen.

A més anaven llançats a tallar les ales al catalanisme. Ja s'havia entrat descaradament en una fase en què el deep state havia decidit que calia tancar com fos el mapa autonòmic i passar a una mera descentralització administrativa. La visió més centralista de l'estat havia tombat les tèbies aventures federalitzadores que impulsava Zapatero. Jutges, fiscals i advocats de l'estat, el gran entramat judicial, començaven a guanyar la partida als polítics que governaven i s'acceptava que els primers tinguessin un poder desorbitat.

Tot això es veuria més clar amb els anys, però la sentència de l'Estatut va ser com un assaig. La primera prova del que volia fer l'Estat amb Catalunya.