L'enèsima derrota de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i del seu equip de govern davant els grups de l'oposició no fa sinó reflectir una cosa que per sabuda no deixa de ser menys preocupant: les majories polítiques al consistori costen molt d'assolir i l'equip Colau és enormement fràgil per dur endavant en condicions la governabilitat de la capital catalana. En aquesta ocasió han estat els pressupostos de la ciutat i abans van ser el Pla d'Acció Municipal (PAM) i les ordenances i sempre amb el mateix resultat: l'únic suport dels quatre regidors del PSC de Jaume Collboni o sigui quinze regidors a favor i 26 en contra: CiU, ERC, C's, PP i la CUP.

El més preocupant és, quan s'han complert divuit mesos de les eleccions municipals de maig del 2015 que van provocar tot un gir a Barcelona, la incapacitat per assolir acords de Barcelona en Comú. No és fàcil, certament, ja que tots els partits tenen els seus interessos i el fet que hi hagi fins a set partits al consistori complica enormement una negociació. Però era exigible una empatia, almenys amb els partits afins, que ha estat molt lluny de materialitzar-se. Els casos d'Esquerra Republicana i la CUP són els més evidents, per la proximitat ideològica dels comuns i la voluntat expressada en públic de teixir una aliança de l'esquerra catalana. I el cas dels antics convergents és potser el més comprensible des d'una òptica exclusivament ideològica, encara que també el més cridaner per haver desbordat en moltes ocasions les discrepàncies polítiques.

És evident que aquesta minoria política no fa sinó debilitar la ciutat, que es troba immobilitzada pel que fa a projectes de futur. Així, el consistori barceloní ha estat més notícia pel que ha paralitzat de l'equip de govern anterior o també per les promeses d'iniciatives que realitzaria en el futur, que no pas per les accions que ha dut a terme. Aquesta manera de governar a cop de titular és un mal presagi si ha de durar quatre anys. La nova política s'hauria de diferenciar de la vella en la recerca permanent dels acords tant amb les formacions més properes com amb aquelles que no ho són tant. El diàleg no només és exigible al govern d'Espanya i al de la Generalitat sinó, també òbviament, a l'Ajuntament de Barcelona.