La negociació dels pressupostos generals de l'Estat que ha tancat el govern de Pedro Sánchez amb Esquerra Republicana, el PNB i Bildu, a més, lògicament, de les dues formacions que governen, PSOE i Podemos, suposa, a la pràctica, el retorn a la majoria parlamentària de la investidura i, en conseqüència, el final -veurem durant quant temps- de la geometria variable a què s'havia dedicat amb afany Moncloa aquests últims mesos. El pols entre Esquerra i Ciutadans per ser el soci preferent en els primers pressupostos del govern de les esquerres l'ha guanyat Pere Aragonès i l'ha perdut Inés Arrimadas. Un i un altre se sabien incompatibles i Sánchez estimava els dos però, al final, la seva equació ha caigut pel seu propi pes.

Pedro Sánchez té uns comptes públics per a ell imprescindibles ja que encara estaven vigents els del Partit Popular i el ministre Cristóbal Montoro; Podem guanya força a l'Executiu i Pablo Iglesias la demostrat que no és un vicepresident per fer bonic; Esquerra es reivindica com una formació capaç d'arribar a acords en la política espanyola; el PNB accepta l'entrada de Bildu en la negociació, sempre que ells tinguin avantatge en l'equació basca; i Otegi porta a les bases de​ Bildu cap a la governació de l'Estat amb una votació de més del 90% de la militància mentre la dreta espanyola se sulfura i Felipe González desenterra la destral de guerra. L'expresident farà soroll, com Alfonso Guerra, José Bono i alguns il·lustres socialistes més. Però aquesta partida està bastant acabada, més enllà de declaracions públiques.

Vint-i-quatre hores després que Esquerra tanqués l'acord amb Pedro Sánchez la seva jugada té una nova variable que no era al paper firmat però que, sens dubte, va a favor seu i molt: la contundent oposició de la furibunda dreta espanyola i els tòtems socialistes sortint en processó movent-se incòmodes amb el pacte subscrit pel president del govern espanyol amb els socis independentistes. En política els moviments també es valoren per la reacció dels altres. Tampoc no és un secret que hi havia un interès per impulsar Ciutadans a tenir un plat en l'equació dels pressupostos. L'establishment de Madrid estava més còmode, Iglesias s'hi deixava alguna ploma i Sánchez, sempre en el filferro per la quantitat d'enemics interns i externs que té, tenia un marge menor en la confecció de majories parlamentàries.

Amb els pressupostos aprovats, la legislatura espanyola té opcions reals de durar quatre anys, una cosa que es qüestionava a l'estiu mentre es movien altres poders de l'Estat especulant amb imputacions a ministres per la gestió de la Covid o fins i tot amb una sortida de l'Executiu d'Iglesias per algun cas de corrupció. De cop, els comptes públics espanyols canvien el frame de majories parlamentàries de la legislatura. I Sánchez pot tornar a començar un any després.