María Soraya Sáenz de Santamaría Antón, la dona amb més poder de la política espanyola en diversos segles, ha patit aquest dissabte una derrota humiliant davant Pablo Casado en el congrés del Partit Popular celebrat a Madrid per elegir el successor de Mariano Rajoy. A 47 anys i després de fer i desfer en el govern espanyol, en la justícia, en els mitjans de comunicació i en les empreses, els militants del PP, als quals sempre ha deixat de banda perquè regnar sobre els afiliats no té glamur, l'han despatxat sense contemplacions. Quaranta-quatre dies després que deixés el govern espanyol arran de la moció de censura de Pedro Sánchez i desproveïda de l'aura que atorga el poder, SSS no ha pogut fer front a l'onada de Casado, que ha sumat ofesos i cadàvers polítics de tots els racons de la geografia espanyola, juntament amb la dreta que mai no ha suportat Rajoy i enyora José María Aznar.

Fa força gràcia que, per girar full de la corrupció, els compromissaris del PP hagin elegit Pablo Casado, denunciat a la fiscalia per la falsificació de proves d'un màster que no va cursar a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, la qual ja va estar embolicada en la falsificació que va desembocar en la dimissió de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes. Casado ha resistit tots aquests mesos sense presentar cap prova davant de l'allau de crítiques pel mastergate i ha fet bona la dita que qui resisteix guanya.

La seva victòria obrirà un debat sobre la unificació de la dreta espanyola, avui dividida en dues formacions, el PP i Ciutadans. Aznar hi aposta fermament i a Casado, en principi, no li semblaria malament. En qualsevol cas, venen mesos complicats per al PP, que haurà de remuntar la desfeta actual i l'allunyament de les classes mitjanes espanyoles. Se'n van els advocats de l'Estat del cos central de la política conservadora, encara que la política que arriba respecte a Catalunya l'ha avançat aquests mesos Pablo Casado en dues frases per no oblidar. La primera, quan es va referir al president Puigdemont i va dir "que pot acabar com Companys"; la segona, quan va recordar al president del Parlament, Roger Torrent, que té dos "fills i sap què pot passar". No sembla, doncs, que pinti amb pinzell; més aviat amb brotxa gruixuda.

El marianisme ja és història. Com ho va ser el felipisme i el juancarlisme. L'Estat es renova amb els seus hereus naturals. La dreta dura puja un esglaó o uns quants. Ja ho veurem. Això serà a partir de demà. Mentrestant, avui, a Madrid, és veritat que els dolents (les dolentes) també perden.