La crònica d'un país és plena de cruïlles. Moments en què es decideix de quin costat de la història cau una decisió que se suposa transcendent per al futur d'una generació. Aquesta sensació l'hem tingut els catalans durant els últims anys més d'una vegada: no era fàcil convocar les primeres consultes sobre la independència a Arenys de Munt el 2009 i des d'aquesta ciutat del Maresme escalar a la capital del país el 2011; no era fàcil sortir al carrer en contra de la sentència de l'Estatut d'Autonomia, mutilat pel Tribunal Constitucional el 2010, i treure de casa més d'un milió de persones; no era fàcil que Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) mobilitzessin al carrer cada Diada de l'Onze de Setembre entre 1 i 2 milions de persones, any rere any, en una seqüència de manifestacions històriques, a partir de 2012, i fins a l'arribada de la pandèmia del coronavirus.

No era fàcil la consulta sobre el futur polític de Catalunya celebrada el 9 de novembre de 2014, que va marcar un primer punt d'inflexió en les relacions entre Catalunya i Espanya i que va fer evident que a cada moviment de l'independentisme hi hauria un acte de repressió de l'Estat. No era fàcil celebrar un referèndum d'independència com el de l'1 d'octubre de 2017 i mobilitzar gairebé 2,3 milions de catalans amb les forces de seguretat de l'Estat protagonitzant algunes de les escenes de més violència policial que s'han vist a Europa contra una ciutadania que només volia votar. No era fàcil intentar aplicar el resultat del referèndum i el Parlament va aprovar una declaració d'independència que certament no ha estat efectiva però que la Cambra catalana no ha rebutjat.

No era fàcil sobreposar-se a l'exili i la presó dels membres del Govern, la presidenta del Parlament, els líders de la societat civil sobiranista i la supressió de l'autonomia catalana amb el 155. No era fàcil, de fet era gairebé una tasca impossible, que a les eleccions del 21 de desembre de 2017 l'independentisme aconseguís la majoria absoluta en el Parlament contra tot pronòstic i amb tot el deep state convençut que la repressió tindria efectes letals. No era fàcil fer un Consell Executiu avalat per les tres forces independentistes i sobreposar-se a una nova inhabilitació d'un president de la Generalitat, Quim Torra, en una legislatura marcada per l'asfíxia econòmica, política i mediàtica per part del govern espanyol de Pedro Sánchez i dels grups de comunicació de premsa escrita i de televisió.

Res no ha estat fàcil i, tanmateix, amb dificultats, amb enormes dificultats, s'ha pogut anar avançant al camí. No s'han fet passos enrere encara que, és innegable, de vegades no s'ha avançat prou i la falta d'unitat d'acció de l'independentisme hi ha pesat com una llosa. L'alemany Der Spiegel ho definia ahir perfectament: "Separatistes separats". Res no ha estat fàcil i tot ha estat possible perquè la ciutadania ha demostrat compromís, intel·ligència, mobilització, caràcter i seguretat. Ha donat una lliçó de dignitat i de creure en el país, en les seves fortaleses i en les seves ànsies de llibertat.

I aquest 14 de febrer, n'estic segur, no serà diferent. Davant d'una nova convocatòria electoral, l'estat espanyol confia en la desmobilització, el cansament i la pandèmia. Espera que el seu full de ruta -portar l'exministre Illa per repetir l'operació Ciutadans- acabi d'una vegada per sempre amb la resiliència independentista. Només si se supera el percentatge de vot d'anteriors eleccions i s'assoleix l'anhelat 50% s'haurà fet un pas determinant perquè la carpeta catalana torni amb força a l'agenda europea.