El govern de Pedro Sánchez està en campanya oficial des del passat divendres, quan el president va anunciar la celebració d'eleccions generals per al proper 28 d'abril, i algú deu haver pensat que, amb el vestit de feina i ja posats a l'obra, com es treu rendibilitat de veritat de la convocatòria a les urnes és disparant un míssil contra el Govern. Dit i fet: el Ministeri de l'Interior no ha tingut cap altra pensada que deixar el president Quim Torra sense escorta al viatge que aquest dilluns ha fet a Brussel·les. El mateix ha dit el ministre Fernando Grande-Marlaska que succeirà als consellers quan viatgin a l'estranger. Joc brut?, és clar que sí.

La notícia és xocant, ja que si Quim Torra ha pogut viatjar amb el seu escorta fins ara, què ha canviat perquè ara no sigui així? Només dues coses: el no als pressupostos generals de l'Estat i la convocatòria electoral del 28-A. En cap dels dos casos no sembla que siguin raons convincents per aplicar una mesura d'aquesta naturalesa. Però Sánchez necessita marcar perfil propi encara que en aquest cas sigui amb una mesura que no va arribar a aplicar ni Mariano Rajoy en els seus anys a la Moncloa. Tampoc recordo que Pasqual Maragall, José Montilla o Artur Mas tinguessin, sent presidents, problemes d'aquesta naturalesa. Sí que va ser el cas, en diversos moments dels seus 23 anys com a president, de Jordi Pujol. En aquella època, els serveis de Presidència s'empescaven tota mena d'estratagemes per resoldre les intermitents males relacions amb Felipe González a La Moncloa. Des que els escortes viatgessin amb cotxe i esperessin al lloc de destinació el president amb les seves armes, fins que, aprofitant l'ús de la sala d'autoritats i l'avió privat, s'esquivés la prohibició. El cert és que sobrarien dits d'una mà per enumerar les ocasions en què els escortes no portaven l'arma reglamentària.

Però Sánchez està en campanya i necessita imperiosament remuntar els pobres resultats de les últimes eleccions, en les quals va aconseguir set diputats a Catalunya, molt lluny dels 25 obtinguts el 2008 per la finada Carme Chacón. Un resultat estratosfèric i impensable avui dia, ja que el nombre de diputats al Congrés a repartir a Catalunya és de 47. Encara que no serà l'independentisme el principal adversari socialista a Catalunya, el PSOE ho necessita com el pa que menja per no semblar feble a la resta d'Espanya. Per això el ministre Borrell té carta blanca en els seus invents per contrarestar el relat independentista als mitjans de comunicació internacionals. Els socialistes aposten per travetes institucionals com la de Marlaska més que per la confrontació oberta.

Sobretot perquè en una estratègia de confrontació amb la dreta i propagant als quatre vents que arriba la ultradreta, confia a ser també vot útil d'un sector de l'independentisme al qual espanti aquest panorama polític. No deixa de ser curiós: amb una mà aplicant el 155 fa tan sols 15 mesos, en el temps transcorregut a la Moncloa predicant un diàleg que en el fons era de cartró pedra i, ara, planificant una precampanya per pescar al revolt mar de vots independentistes. Sembla difícil, però coses més difícils s'han vist en política.