Allunyat del soroll de la campanya electoral durant unes hores, una persona amb molt bona informació em formula la següent pregunta a Madrid: Vols dir que Illa, a qui coneixem aquí molt bé, està venent gestió, bona gestió, a Catalunya, i li funciona electoralment? La veritat és que la pregunta té suc i no és de fàcil contestació per a qui abans ha enumerat un a un tots els errors que ha comès Espanya en les grans decisions, en aquelles que han estat crucials, durant l'últim any de pandèmia i que, amb les dades a la mà, han situat la gestió de l'exministre de Sanitat com una de les pitjors del món. Així ho han certificat diferents informes, des de la Universitat de Cambridge a la revista The Lancet, des de The Economist a diversos diaris internacionals. El portal australià Lowy Institute va ubicar la setmana passada Espanya al lloc 78, per darrere de països com Líbia o el Marroc.

Llavors, com s'explica? Si un s'allunya del focus, la cosa és molt més senzilla. L'unionisme el que està fent és redistribuir els seus escons, no créixer, sinó quedar-se igual, engolint en el seu nombre aproximat d'escons —entre 60 i 65 parlamentaris de 135— la mitja dotzena que se li adjudiquen a Vox. En l'altra part de l'arc parlamentari hi ha els independentistes, que es mouen entre 70 i 75, una majoria clara que en ocasions s'apropa més a la forquilla que marca l'absoluta de 68 i, en d'altres, se'n allunya. Aquesta és l'explicació que una concentració de vot unionista pot portar Illa a situar-se en primera posició el 12-F. Però el més raonable és que es mogui entre la segona i la tercera plaça i que tampoc no arribi als 36 escons de Ciutadans el 2017.

Però el cert és que Illa transita per la campanya sense rebre grans atacs dels seus adversaris unionistes que, igual que el 2017, ho fien tot a la candidatura que va al davant esperant que la llei d'Hondt els acabi donant una empenta. Bé, una mica més que una empenta. I PSC, PP i Vox no el situen en el centre de les seves crítiques, ni li esmenen la gestió, com sí que fa la dreta amb el govern Sánchez al Congrés dels Diputats. Allà són adversaris i aquí són aliats, una diferència que no és menor i en la qual Illa es mou com un peix a l'aigua mentre va quallant la idea que si els vots de Vox són necessaris per a una alternança que desplaci l'independentisme del poder allà els tindrà. Per Espanya, esclar.

Iván Redondo, aquest guru totpoderós de Sánchez de qui tothom té por a Madrid perquè no hi ha cap decisió transcendent en clau electoral que no passi per ell —les vicepresidentes Carmen Calvo, Nadia Calviño i Teresa Rivera tenen el rang, però els galons són una altra cosa, com s'ha pogut comprovar en més d'una decisió- ha situat a la cursa un ministre amb tot el llast del món i, tot i això, solca la campanya sense cap problema. Per més que costi d'entendre. Campanya curta, entrada en l'últim minut i no ficar-se en embolics, són els seus tres eixos. Potser sí que un dia llegirem que Redondo ha venut l'Empire State Building de Nova York en còmodes terminis mensuals perquè no ha de ser gaire més difícil de fer.