El PDeCAT ja camina oficialment cap a la Crida Nacional per la República. Aquesta és la principal conclusió de l'assemblea nacional que ha celebrat aquest cap de setmana i que ha suposat l'allunyament de la primera línia política de la fins ara coordinadora general, Marta Pascal, que ha hagut de cedir als envits dels homes i dones del president Carles Puigdemont, que amenaçaven amb una candidatura alternativa si no renunciava a la reelecció. Curiós partit el PDeCAT, que va néixer el juliol del 2016 amb una batussa descomunal de les bases contra els històrics de CDC pels seus intents de retenir el poder —fruit d'això va ser la victòria de Pascal— i s'autoimmola dos anys després amb una altra batussa interna, camí del moviment que lidera Puigdemont conjuntament amb el president Torra i amb l'expresident de l'ANC i diputat Jordi Sànchez.

El congrés del PDeCAT no ha estat un camí de roses per a ningú. Òbviament, no ho ha estat per als perdedors, representats en Pascal. Però tampoc per als guanyadors, que han vist molt limitada la capacitat d'imposar les seves decisions a les bases. Un exemple n'és que els consellers que han jugat la carta de Puigdemont i que actuaven en coordinació amb els presos polítics que el partit té a Lladoners no han aconseguit aixecar el sever règim d'incompatibilitats per entrar en l'executiva. Han guanyat el congrés, certament; però amb una de freda i una de calenta.

La victòria de Puigdemont suposa l'ascens a la presidència del número dos, David Bonvehí, que farà tiquet amb la vicepresidenta, Míriam Nogueras, un valor en alça i que ha de ser una peça clau per a la reconfiguració del subgrup parlamentari al Congrés, avui en mans de Carles Campuzano i de Jordi Xuclà. Nogueras és diputada i la seva promoció seria tot un missatge al govern de Pedro Sánchez, acostumat lògicament a tractar amb els veterans Campuzano i Xuclà.

Encara que al final del conclave tots els actors han fet vots per la unitat i un esforç per rebaixar les tensions d'aquests tres dies, no és segur que el clima intern millori gaire d'una manera ràpida. Les ferides entre els contendents són profundes, més que no es podia pensar a l'inici de l'assemblea nacional. El camí dels seus quadres i militants cap a la Crida Nacional per la República sembla expedit. El moviment de Puigdemont neix amb vocació integradora i transversal, una aspiració difícil, i ERC i la CUP no li ho faran fàcil. La seva arrencada oficial a la tardor serà just abans de les eleccions municipals, un autèntic calvari per a totes les organitzacions polítiques.