Es compleixen aquest dimecres dos mesos des de la celebració de les eleccions al Parlament del 14 de febrer. Uns comicis dels quals no és sobrer assenyalar tres coses: l'independentisme va treure més escons que mai, 74 dels 135 que componen la Cambra catalana; el percentatge de vots de l'independentisme va ser més alt que mai i va trencar per primera vegada el sostre del 50% de sufragis, situant-se en el 51,7%, i Esquerra Republicana es va imposar, per un escó de diferència, a Junts per Catalunya (33 a 32) en la fratricida batalla irresolta per l'hegemonia política del més ampli espai polític existent, en aquests moments, a Catalunya. Dos mesos perduts, certament, en una batalla que periodísticament va començar sent apassionant i d'un alt interès informatiu però l'interès de la qual ha anat decaient amb el temps fins a l'extrem que ara mateix l'atenció de la ciutadania per la negociació s'aguanta amb pinces.

Mentrestant, el país fa la seva vida sense president (Quim Torra va ser cessat per la justícia), amb un vicepresident en funcions de president i amb un Govern en funcions en què cada conseller pren les seves pròpies decisions. La comissió negociadora es reuneix sense calendari fix, les versions que es donen de la negociació disten molt de ser transparents i/o reals, els missatges que s'emeten són fonamentalment de consum intern per a les dues organitzacions i els fulls del calendari van caient amb una parsimònia similar a la de les converses. El festeig entre Esquerra i Junts que els ha imposat de mala gana l'electorat independentista necessita unes condicions que s'estan donant molt amb comptagotes, mentre l'un i l'altre s'escorcollen atentament per intentar esbrinar si van de catxa i com poden quedar-se una part més gran del pastís.

Aquesta incertesa, real o aparent, utilitzada, això sí, com a estratègia negociadora, fa que si estiguéssim parlant d'opcions a les quals un pot apostar, totes serien vives. Molt per davant, la d'un acord encara que sigui in extremis però també la d'un Govern en minoria en el qual Junts facilités la investidura d'Aragonès i es quedés a l'oposició, i sense descartar del tot noves eleccions, amb tots els riscos i dubtes que això suposa, en uns comicis que se celebrarien al juliol. Una de les coses que més crida l'atenció és que les converses no hagin escalat a la taula de negociació coneguda i no hi hagin entrat més tant el presidenciable Pere Aragonès com els dos dirigents d'ERC i Junts, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, ambdós amb una indiscutible autoritat per negociar el que sigui necessari i que compleixen una injusta condemna a la presó de Lledoners però que, lamentablement, si alguna cosa tenen, és temps per parlar.

Cada partit té al seu si defensors de dur al límit les negociacions, oblidant que de vegades es produeixen descarrilaments. Falcons i coloms sempre conviuen en una organització política, sobretot si aquesta és gran i té maneres de formació política important. Després de dos mesos perduts, de mirar-se de reüll i de reunions tan crispades que difícilment podrien explicar a l'opinió pública, han de decidir si volen repartir-se el Govern com a l'última legislatura però amb els papers invertits, amb els ajustaments que siguin necessaris, o volen donar per finalitzada la seva relació i explicar cada un a la seva parròquia les raons de l'inexplicable desacord.